Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) I

per Ferran Iniesta Vernet

Haig d’admetre la meva mandra per escriure d’un tema tan vulgar, però vista la desorientació general, potser convé dedicar-li unes ratlles. Durant les darreres setmanes hem hagut d’escoltar raonaments saberuts sobre com un partit corrupte, salvador de bancs i castigador de les classes populars, aconsegueix entre 11 milions de vots quan les coses van bé i més de 8 quan aparentment tot va malament, tinguin líders amb nervi o sense esma. Podríem dir que sembla que hi hagi un misteri del PP.

Una explicació habitual és que l’Espanya profunda és tota ella clientelista del PP, i en zones andaluses i extremenyes del PSOE. Podem admetre que a totes les poblacions, grans o petites, hi ha trames, conxorxes, adjudicacions d’obres o ajudes empresarials i que això beneficia una part de la gent local. També podem admetre que alguns vells hàbits patriarco-caciquils segueixen funcionant, com l’avi que distribueix a tots els seus fills adults la papereta socialista per anar a votar sense confusions. Però pensar que 8 milions de persones estan en nòmina d’un partit i 6 en les de l’altre em sembla poc creïble. Les clienteles juguen, però de forma restringida.

Una altra disquisició freqüent és asseverar que la campanya de la por –¡Que vienen los rojos!– ha tingut èxit, i per tant els partits d’esquerra han reculat, perquè milions de pobres treballadors han patit el pànic de quedar-se sense la feina precària actual o que els embarguin el pis que encara tenen. En el tema de la por hi ha la variant Brexit o sortida dels britànics de la UE, que sembla que hauria escampat tota mena de recances si el govern passés a mans socialistes o podemites. Hem d’acceptar que la por ens arriba per conductes poc racionals i, per tant, podria ser que l’amenaça de sortir d’aquesta pèssima Unió de financers i buròcrates fes pensar a alguns que marxar de la UE seria una tragèdia grega. Però imaginar que sense bombes  ni barricades, milions de votants benestants es posen una i altra vegada en mans del PP, perquè hi ha por – a l’esquerra, al Brexit, por … a respirar? – em sembla propi de titular de premsa més que no pas una causa fonamental.

I si no és tot clientelisme ni por, aleshores, què pot explicar que un partit sense dirigent carismàtic, sense programa definit sinó és el conservadorisme més ranci, i després d’haver salvat bancs i castigat el 80% de la gent durant anys de crisi, torna a ser votat reiteradament? Com és que el PSOE o Podemos, que almenys no han governat en aquests anys de restriccions, queden tan lluny del que sumen una dreta avorrida com el PP i una d’estil més juvenil com Ciutadans? I per què, ja en el camp de la dreta securitària, els votants prefereixen un líder envellit i sense cap genialitat a un noiet guaperes i ambiciós? Podríem suposar que hi ha uns 12 milions d’espanyols que pensen que la crisi no te res a veure amb la política neoliberal d’aquest govern, de la Sra. Merkel i l’anomenada Troika, i que tot això són fatalitats còsmiques… però potser la gent no és tan ximple.

Crec que la clau està en la pregunta que no sol formular-se: què representa el PP  per a molta gent d’aquest país (fonamentalment Espanya)? La representació ideològica que ens fem d’un poble, d’una comunitat -això que descafeïnadament se’n diu una ‘societat’- s’acosta més al perfil d’uns partits que no pas a d’altres. Molts, sobretot a Catalunya, pensen que no hi ha veritablement una nació espanyola, sinó un agregat de pobles amb una ètnia hegemònica, la castellana, però això és un immens error: des dels segles dels monarques d’Àustria i molt acceleradament des dels Borbons, la referència cultural ha estat la castellana, i més exactament la castellana imperial. El general Franco ho havia recollit bé amb el lema de les JONS “España, Una, Grande y Libre”

Aquesta idea, senzilla però eficaç, d’una nació imperial és el que els successius presidents del PP -Aznar, Rajoy- i el seu preceptor -Fraga- havien deixat clar en els seus discursos i en els seus actes adreçats a espanyolitzar catalans i altres perifèrics. Quan no tenien escons suficients, en la intimitat parlaven català, però quan han disposat de majories absolutes han arrasat contra institucions autònomes, contra sistemes escolars diversos i contra llengües dites locals o cooficials. I encara que molts líders socialistes han estat marcadament centralistes i sovint catalanòfobs, no han fet servir l’aparell d’estat amb tanta perseverança destructiva com ho ha fet el PP. Justament, aquest nacionalisme socialista, massa inconstant en la repressió cultural i financera dels pobles subordinats, ha estat percebut per molts espanyols  com poc fiable, poc garant dels drets històrics de l’imperi i, per tant, poc espanyol.

(continuarà)

Darrera activitat abans de l’estiu: Les hipoteques, entre Dret i dretura

mani_pah

Superats els maldecaps de temporada (ateneística) i enmig de lluites èpiques (futboleres) us convidem a un debat aquesta tarda , que us permetrà viure en directe les conseqüències d’allò una miqueta abstracte que alguna vegada llegim als diaris: una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

El Magistrat barceloní José Mª Fernández Seijo en va plantejar una de particularment sonada en relació amb la Llei Hipotecària, que va donar lloc a la sentencia del  TJUE en l’Assumpte Aziz. Aleshores vam celebrar un primer debat amb representants de la Comissió Europea, judicials i de la PAH.

Aquesta tarda parlarem de com hem aprofitat els tres anys que han passat d’ençà d’aquella sentència del TJUE. Ho farem de sis a dos quarts de nou (18h-20h30), amb la qual cosa podran anar tot seguit a admirar les proeses d’una gent que no tindrà pas els maldecaps del Sr. Aziz: els futbolistes poloneses i els portuguesos, un dels quals gaudeix d’una especial popularitat per aquestes contrades.

Hi comptarem amb dos jutges de primera instància, Sr. Carlos Puigcerver i Sr. Guillem Soler; la Dra Lídia Arnau (UB); i l’advocada Sra. Elisa Miralles de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona (@pah_bcn). Aquí trobareu la invitació:

20160630_DijousEuropeu_aziz_2

Vingueu, que no us en penedireu pas. I si ens ajudeu a distribuir la invitació, us ho agrairem!

En qualsevol cas, des de la Ponència de la Secció us desitgem unes llargues i reparadores vacances.

Terrorisme i mitjans de comunicació

per Gerard Llauró i Ventura

Els mitjans de comunicació juguen un paper clau en la difusió de les activitats dels grups terroristes. Aquesta és una realitat que no podem ignorar, sobre tot sabent que els atemptats d’aquesta mena persegueixen difondre la por entre la població de forma generalitzada.

Així doncs, cal reconsiderar la cobertura per alguns mitjans de comunicació d’aquest tipus de successos. Últimament, el seguiment dels atemptats resulta en un gran espectacle televisiu, en què apareixen “opinadors” que, juntament amb la repetició constant de la informació, contribueixen a crear alarma social, coincidint així amb el primer objectiu de qualsevol grup terrorista: sembrar la por.

20160422_foto_portada_llibre_torres

En aquest marc, Manuel Torres, professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Pablo de Olavide (UPO), descrivia a El Eco del Terror. Ideología y propaganda en el terrorismo yihadista, 2009, el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de cobrir els fenòmens terroristes. Les característiques que assenyala sobre el paper de la televisió quan es produeix un atemptat terrorista (Torres, 2009: 52) a Occident es poden identificar clarament:

  • La televisió prima aquelles notícies que pot acompanyar amb materials audiovisuals, i com més impactants siguin o millor reflecteixin el caos provocat, major prevalença tindrà la notícia;
  • el temps a la televisió és escàs, i es procedeix a la simplificació de les notícies, de manera que un titular impactant, serà molt més efectiu que un aprofundiment de la notícia en si mateixa;
  • per reflectir o transmetre de forma més efectiva el missatge de caos viscut, els mitjans normalment opten per les imatges o els continguts més violents;
  • sempre es busca la informació més recent, així que un atemptat tindrà prioritat sobre qualsevol altra qüestió, encara que la informació no es renovi; a més, no ho oblidem, hom busca l’atenció dels espectadors, que solen cercar informació sobre aquests fets; i finalment
  • hom té la tendència a personificar els atemptats; així podem veure com els mitjans sempre n’assenyalen un culpable que, emparat per una organització que l’espectador no pot concebre en la seva imaginació, simplifica l’abast del succés a una persona o un nombre reduït de gent, vinculades a una organització.

El tracte que reben els atemptats terroristes en els mitjans de comunicació no és gens encertat. Especialment la televisió té costum, cada vegada que es produeix un atemptat en sòl europeu, de preparar especials informatius de tot el dia i potser el següent, al·legant cobrir els esdeveniments amb la informació d’última hora. El terrorisme, i particularment el terrorisme jihadista, busca aquesta espectacularitat de forma expressa. Per això, els mitjans fan un flac favor a la població, tot el conjunt, que ha estat víctima dels atemptats (és a dir, no només a la ciutat en què es produeix, sinó que s’estén al conjunt europeu, com per exemple és el cas dels atemptats a França i Bèlgica).

Ara bé, tampoc no defenso una apagada informativa quan es produeix un atemptat, no dic pas que no calgui informar-ne la població. Tot i així, la comunicació d’aquests actes ha de ser revisada, ja que ni és bo crear espectacles televisius que infonguin la sensació d’inseguretat a la totalitat de la població, ni tampoc restringir la informació mateixa. Davant d’aquest problema, només cal esperar que l’espectador s’informi per si mateix, no quan es donen els atemptats o durant els dies posteriors, sinó que disposi de molta informació, com per exemple la que aquí referim (El Eco del Terror), en la qual pot trobar respostes a les seves incògnites.

ElSaberTranquillitza

El saber tranquil·litza, i l’impacte que tenen els mitjans de comunicació en un moment tan sensible produeix l’efecte contrari a proporcionar informació a la població: de res serveix recapitular constantment tot el conjunt d’atacs terroristes previs, amb la conseqüent difusió d’imatges, cada cop que tenim la desgràcia de patir un atemptat terrorista, afegint-hi, a més, una imatge completa de l’atemptat i del seu impacte. No serveix de res infondre por a la gent, si no és per fer triomfar el missatge terrorista.

Referències

Salazar, Ph.-J. (2015), Paroles armées. Comprendre et combattre la propaganade terroriste. Paris: Lemieux.

Torres Soriano, M. R. (2009). El Eco del Terror. Ideología y propaganda en el terrorismo yihadista. Madrid: Plaza y Valdés.

Activitats de la Secció d’EPJiS durant el mes d’abril

Començarem aquest mes amb la primera reunió de la nostra Secció, dimarts 12 a les sis de la tarda (18h) a l’aula 503. Com sempre, es tractarà de discutir plegats de com anar fent feina al llarg d’aquest any. Immediatament després ens aplegarem per a la Tertúlia de Rabiosa Actualitat (TRAP), a dos quarts de vuit (19h30) a l’aula 511.

El primer dels dos actes d’aquest mes serà dijous 14, Dia de la República. Serà un dels actes estrella d’aquest semestre, el tercer del nostre cicle Drogues al S. XXI, sota el títol de L’avenir de la política de drogues. Per parlar-ne hi hem convidat, per ordre alfabètic, els senyors Joan Colom, subdirector general de Drogodependències i Sida de la Generalitat de Catalunya; Antonio Escohotado, escriptor i professor de Filosofia i Metodologia de la Ciència (UNED); Bernard Leroy, director de l’Institut internacional de recerca contra la còpia de medicaments (IRACM) i membre de la Junta Internacional de Control d’Estupefaents (JICE); i Eusebio Megías, director tècnic de la Fundación de Ayuda contra la Drogadicción (FAD). És un acte organitzat amb l’Observatori Civil de polítiques de drogues i l’ICEERS, sense els quals no ens hi hauríem pas fet. Per aprofitar la presència d’aquestes quatre personalitats, començarem més d’hora: a les sis de la tarda (18h) a la Sala d’actes.

El Dijous Europeu d’abril serà el vuitè del cicle Però què hi fan, a Brussel·les? Hi debatrem de la Política Pesquera Comuna (PPC) de la Unió Europea amb un dels grans experts de la Comissió Europea (DG MARE), Sr. Miguel Ángel Peña; i amb el patró major de la Confraria de Pescadors de Barcelona, Sr. José Manuel Juárez. Serà el dia 28 d’abril a les set de la tarda (19h) a la Sala Verdaguer.

Esperem poder-vos-hi saludar!

 

Reivindicant John M. Keynes (i 2): cap a un capitalisme just

per Joan Tort

Les mesures referents a l’Estat del Benestar s’han vist trontollar a partir dels anys vuitanta. La Unió Soviètica ja s’estava descomposant quan es va fer públic, amb la idea de complir-lo, el document que, sota el nom de Consens de Washington, enumerava uns punts d’acord entre liberals radicals i membres de la Universitat de Chicago sota les teories de l’economista Milton Friedman. Aquests punts estaven orientats a eliminar qualsevol intervenció de l’Estat en el lliure funcionament de l’economia i, per tant, eliminar totes les mesures incloses dintre del concepte de l’Estat del Benestar. És el que s’ha vingut a anomenar el Neoliberalisme, que comença a ser aplicat pel president Reagan, als Estats Units, i la primera ministra Thatcher al Regne Unit, als anys vuitanta.

o-MARGARET-THATCHER-IRON-POSTER-570

Aquesta òptica del capitalisme pur i dur és la que s’hauria de combatre, ja que ens ha portat a la primera gran crisi econòmica i social del Segle XXI provocant una remarcable desigualtat social, amb una forta disminució de la classe mitjana, i un augment de la pobresa mundial. Crec que no fan falta polítiques antisistema, o anticapitalistes, que no porten cap sistema alternatiu vàlid i només ens farien retrocedir un segle en les condicions econòmiques i socials. No hem d’oblidar que el tan volgut per tothom Estat del Benestar és un invent del sistema capitalista vist sota una òptica socialitzant, per què no tornar a aquest terreny?

Si s’han anat introduint idees, com l’ecologia, en institucions governamentals i en la població en general, per què no es poden introduir, un altre cop, idees que transformin el capitalisme a una visió més humana? El capitalisme, sota el punt de vista de John S. Mill, un dels seus fundadors, era que promovent el propi benefici es beneficiava el major nombre de persones. Aleshores, per què no es pot tornar a introduir aquesta idea que el benefici econòmic s’ha de repercutir en tothom i no solament a uns quants?

mill

Hi ha gent com Stefano Zamagni, en la part teòrica, i Christian Felber, en una vessant més pràctica, que promouen un capitalisme social, un capitalisme del bé comú, més just. Per què no se’ls escolta i la gent va adquirint hàbits de consum i de comportament en el sentit que aquests autors exposen?

El canvi econòmic i social depèn dels dirigents que governen els països, però aquests dirigents són elegits pels ciutadans i és responsabilitat d’aquests que la política torni a estar a les seves mans, en lloc dels mercats, que hi hagi una veritable democràcia dintre del sistema econòmic de mercat i que el benefici retorni sempre a la ciutadania.

Reivindicant John M. Keynes (1): L’Estat del Benestar.

per Joan Tort

Dos fets importants van marcar fortament les polítiques econòmiques i socials de bona part del segle passat. Un d’ells va ser la Revolució Russa del 1917 que va desembocar en la creació de la república socialista soviètica sota un nou sistema econòmic d’economia planificada i d’ideologia marxista comunista. I l’altre fet important va ser la fallida financera de 1929, que comportà la primera gran crisi econòmica i social del segle als Estats Units i, de retruc, al món occidental.

Les revoltes socials que, sobretot aquest darrer fet, van comportar van fer témer als governs europeus i americà que les masses obreres se sentissin atretes pels cants de sirena de les repúbliques socialistes. De manera que es van promoure mesures d’intervenció de l’estat en el funcionament de l’economia de mercat per fer-la més social i que els treballadors hi tinguessin protegits els seus drets laborals. Es volia un capitalisme socialitzat i en aquest sentit es van orientar les polítiques del New Deal del president Roosevelt, entre 1933 i 1938, i els acords de Bretton Woods el 1944.

keynes

John Maynard Keynes a Estocolm, 3-10-1898 (foto: Scanpix Sweden)

Aquestes mesures van ser inspirades en les teories econòmiques de l’economista britànic John M. Keynes i van desembocar en la implantació de les mesures que conformaven l’Estat del Benestar, que durant dècades van ampliar la massa de la classe mitja en el món occidental. Aquestes mesures eren: sanitat i educació bàsica universals i gratuïtes; i pensions de jubilació dignes.

(continuarà)

Dijous Europeu de gener 2016: La Presidència Luxemburguesa del Consell de la UE

Vam començar l’any amb un sol acte durant el mes de gener: el tradicional Dijous Europeu que semestralment dediquem a debatre l’anterior Presidència del Consell de la Unió Europea, en aquest cas el Gran Ducat de Luxemburg.

Un cop més, hi tinguerem l’honor de poder fer-ho amb l’Ambaixador a Espanya de l’Estat Membre que havia exercit aquesta Presidència, Excm. Sr. Jean Graff.

20160128_FullFets_lux

Va estar el 28 de gener, i el Sr. Graff hi va intervenir amb valentia i una claredat que ja ens estimaríem veure en d’altres representants diplomàtics d’aquesta Europa nostra, com poden veure en l’enregistrament de l’acte:

Un cop més, agrairíem qualsevol contribució a difondre la intervenció si us plau. I no cal dir que us esperem als següents Dijous Europeus!