Terrorisme i mitjans de comunicació

per Gerard Llauró i Ventura

Els mitjans de comunicació juguen un paper clau en la difusió de les activitats dels grups terroristes. Aquesta és una realitat que no podem ignorar, sobre tot sabent que els atemptats d’aquesta mena persegueixen difondre la por entre la població de forma generalitzada.

Així doncs, cal reconsiderar la cobertura per alguns mitjans de comunicació d’aquest tipus de successos. Últimament, el seguiment dels atemptats resulta en un gran espectacle televisiu, en què apareixen “opinadors” que, juntament amb la repetició constant de la informació, contribueixen a crear alarma social, coincidint així amb el primer objectiu de qualsevol grup terrorista: sembrar la por.

20160422_foto_portada_llibre_torres

En aquest marc, Manuel Torres, professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Pablo de Olavide (UPO), descrivia a El Eco del Terror. Ideología y propaganda en el terrorismo yihadista, 2009, el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de cobrir els fenòmens terroristes. Les característiques que assenyala sobre el paper de la televisió quan es produeix un atemptat terrorista (Torres, 2009: 52) a Occident es poden identificar clarament:

  • La televisió prima aquelles notícies que pot acompanyar amb materials audiovisuals, i com més impactants siguin o millor reflecteixin el caos provocat, major prevalença tindrà la notícia;
  • el temps a la televisió és escàs, i es procedeix a la simplificació de les notícies, de manera que un titular impactant, serà molt més efectiu que un aprofundiment de la notícia en si mateixa;
  • per reflectir o transmetre de forma més efectiva el missatge de caos viscut, els mitjans normalment opten per les imatges o els continguts més violents;
  • sempre es busca la informació més recent, així que un atemptat tindrà prioritat sobre qualsevol altra qüestió, encara que la informació no es renovi; a més, no ho oblidem, hom busca l’atenció dels espectadors, que solen cercar informació sobre aquests fets; i finalment
  • hom té la tendència a personificar els atemptats; així podem veure com els mitjans sempre n’assenyalen un culpable que, emparat per una organització que l’espectador no pot concebre en la seva imaginació, simplifica l’abast del succés a una persona o un nombre reduït de gent, vinculades a una organització.

El tracte que reben els atemptats terroristes en els mitjans de comunicació no és gens encertat. Especialment la televisió té costum, cada vegada que es produeix un atemptat en sòl europeu, de preparar especials informatius de tot el dia i potser el següent, al·legant cobrir els esdeveniments amb la informació d’última hora. El terrorisme, i particularment el terrorisme jihadista, busca aquesta espectacularitat de forma expressa. Per això, els mitjans fan un flac favor a la població, tot el conjunt, que ha estat víctima dels atemptats (és a dir, no només a la ciutat en què es produeix, sinó que s’estén al conjunt europeu, com per exemple és el cas dels atemptats a França i Bèlgica).

Ara bé, tampoc no defenso una apagada informativa quan es produeix un atemptat, no dic pas que no calgui informar-ne la població. Tot i així, la comunicació d’aquests actes ha de ser revisada, ja que ni és bo crear espectacles televisius que infonguin la sensació d’inseguretat a la totalitat de la població, ni tampoc restringir la informació mateixa. Davant d’aquest problema, només cal esperar que l’espectador s’informi per si mateix, no quan es donen els atemptats o durant els dies posteriors, sinó que disposi de molta informació, com per exemple la que aquí referim (El Eco del Terror), en la qual pot trobar respostes a les seves incògnites.

ElSaberTranquillitza

El saber tranquil·litza, i l’impacte que tenen els mitjans de comunicació en un moment tan sensible produeix l’efecte contrari a proporcionar informació a la població: de res serveix recapitular constantment tot el conjunt d’atacs terroristes previs, amb la conseqüent difusió d’imatges, cada cop que tenim la desgràcia de patir un atemptat terrorista, afegint-hi, a més, una imatge completa de l’atemptat i del seu impacte. No serveix de res infondre por a la gent, si no és per fer triomfar el missatge terrorista.

Referències

Salazar, Ph.-J. (2015), Paroles armées. Comprendre et combattre la propaganade terroriste. Paris: Lemieux.

Torres Soriano, M. R. (2009). El Eco del Terror. Ideología y propaganda en el terrorismo yihadista. Madrid: Plaza y Valdés.

Reivindicant John M. Keynes (1): L’Estat del Benestar.

per Joan Tort

Dos fets importants van marcar fortament les polítiques econòmiques i socials de bona part del segle passat. Un d’ells va ser la Revolució Russa del 1917 que va desembocar en la creació de la república socialista soviètica sota un nou sistema econòmic d’economia planificada i d’ideologia marxista comunista. I l’altre fet important va ser la fallida financera de 1929, que comportà la primera gran crisi econòmica i social del segle als Estats Units i, de retruc, al món occidental.

Les revoltes socials que, sobretot aquest darrer fet, van comportar van fer témer als governs europeus i americà que les masses obreres se sentissin atretes pels cants de sirena de les repúbliques socialistes. De manera que es van promoure mesures d’intervenció de l’estat en el funcionament de l’economia de mercat per fer-la més social i que els treballadors hi tinguessin protegits els seus drets laborals. Es volia un capitalisme socialitzat i en aquest sentit es van orientar les polítiques del New Deal del president Roosevelt, entre 1933 i 1938, i els acords de Bretton Woods el 1944.

keynes

John Maynard Keynes a Estocolm, 3-10-1898 (foto: Scanpix Sweden)

Aquestes mesures van ser inspirades en les teories econòmiques de l’economista britànic John M. Keynes i van desembocar en la implantació de les mesures que conformaven l’Estat del Benestar, que durant dècades van ampliar la massa de la classe mitja en el món occidental. Aquestes mesures eren: sanitat i educació bàsica universals i gratuïtes; i pensions de jubilació dignes.

(continuarà)

Activitats de la Secció d’EPJiS durant el mes d’octubre

Després d’un mes de setembre atzarós quant als actes de la nostra Secció, us donem la benvinguda en aquest nou curs, que hem encetat durant aquest mes d’octubre amb les quatre activitats següents:

El dia 1 d’octubre va començar el cicle que hem preparat en cooperació amb l’ICEERS sobre Drogues al Segle XXI. La primera taula rodona aplegà, per ordre alfabètic, l’advocada Gemma Calvet, ex-Directora general de drogues del Govern Basc i diputada al Parlament durant la darrera legislatura (@gcalvetbarot); el doctor Miquel Casas, catedràtic de Psiquiatria (UAB) i cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron; i la doctora Araceli Manjón-Cabeza, ex-Directora de Gabinet del Plan Nacional sobre Drogues al Ministeri de l’Interior i professora de Dret Penal (Universitat Complutense de Madrid). Van debatre-hi sobre L’imaginari col·lectiu del món de la droga: traumes del passat i aprenentatges de futur, moderats per l’advocat penalista Oriol Casas, defensor de La Rosa Verda (@LaRosaVerda). Teniu la gravació disponible al canal YouTube de la casa:

Agraïm molt la disposició de l’Oriol a assumir la moderació a l’últim minut i també la col·laboració estreta amb l’ICEERS, una veritable deu d’idees. Propera cita: Cànnabis, el dia 17 de novembre a la Sala Bohigas (19h).

Dimarts, dia 13 (!), ens reunírem per a la tertúlia de la Secció (TRAP#15), sota el previsible – no només per la data – títol de Junts pel Seny? On ens han deixat les eleccions? L’Aula 511 era plena de gom a gom, i les opinions sobre el panorama després de les eleccions van estar d’allò més diverses. Propera cita: dimarts dia 10 de novembre, també a l’Aula 511.

Divendres vinent dia 23, a les set de la tarda (19 h) a la Sala Bohigas podrem escoltar el debat Renda Bàsica: una proposta justa i viable?, que pretén, a més de discutir-ne el vessant econòmic, escatir el rerefons filosòfic d’una proposta recurrent i dels seus fonaments: la redistribució. Els nostres convidats seran el doctor Juan Ramón Rallo, director de l’Institut Juan de Mariana (@juanrallo); i el doctor Daniel Raventós, professor de Sociologia (UB), membre del GREECS, i cofundador de la Xarxa Renda Bàsica. Tots dos són escriptors prolífics i pesos pesants de la retòrica. Presentarà aquest debat el jove soci de la nostra Secció i artífex d’aquest acte Alexander Golovín, activista liberal (@andersivera).

Invitació al debat de 23-10-2015

Finalment, el nostre Dijous Europeu mensual serà el dia 29 d’octubre, també a les set de la tarda (19h) però a la Sala Verdaguer. Serà el sisè debat del cicle Però què hi fan, a Brussel·les? i el dedicarem a la molt mediàtica però nogensmenys poc coneguda Política de la Competència de la Unió Europea. Vindran a debatre amb nosaltres l’advocat Yolanda Martínez Mata, màxima especialista del tema a un dels grans despatxos de Barcelona i professora de Dret Internacional Públic (UB); i el periodista Eliseo Oliveras d’El Periódico, degà del cos de premsa estrangera de Brussel·les (@EliseoOliveras).

Invitació al Dijous Europeu de 29-10-2015

No cal dir que agrairem qualsevol contribució a difondre aquestes activitats i que, per damunt de tot, desitjaríem poder saludar-vos-hi.

Activitat de la Secció d’EPJiS al mes de maig de 2015

Benvolguts amics:

Aquest mes de maig havíem previst dues activitats. Malauradament, però, hem hagut d’anul·lar la tertúlia de rabiosa actualitat política (TRAP#12) de dimarts dia 12. Ho sentim!

Ens resta el Dijous Europeu, que aquest mes dedicarem al tercer debat del mini-cicle dedicat a les polítiques de la Unió Europea (UE). Dijous dia 28 de maig a les 19h, a la Sala Verdaguer, debatrem d’una cartera nova de la Comissió Europea que el seu president, Jean Claude Juncker (@JunckerEU), ha confiat al controvertit Comissari espanyol, Miguel Arias Cañete (@MAC_europa): Acció pel Clima.

Per parlar, doncs, de canvi climàtic (eufemisme encunyat als EUA per substituir “escalfament global”) i de què fa la UE per combatre’l, hi comptarem amb la Sra. Aida Vila i Rovira (@Aidavilar), activista pel clima de Greenpeace International (@Greenpeace); i el Sr. Josep Garriga i Sala, primer responsable de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic.

20150528_DijousEuropeu_accio_pel_clima

Els debats dels “Dijous Europeus” són oberts a tothom, raó per la qual agrairíem qualsevol difusió de la invitació adjunta. Us esperem a l’Ateneu el dia 28!

Secció d’EPJiS

TRAP#9: Greixida o Greixalada? (1)

per Marcel·lí Peres

 

Els nostres tertulians han presentat Yanis Varoufakis com un motero provocador i aprofitat sense corbata. Per contra, n’hi ha qui el considera un dels més brillants economistes actuals qui, per primera vegada, ha portat al carrer el debat de si la economia neoliberal es una teoria correcta o errònia.

YanisVaroufakis

Els grecs han estat els primers en oposar-se, a Europa, a les polítiques d’austeritat dirigides a aconseguir les privatitzacions i la reducció dels salaris i de les pensions de la classe mitjana i treballadora… Yanis Varoufakis es presenta com un economista científic a la vegada que es mou per raons ètiques. Per primera vegada a Europa, el govern grec presenta la renda bàsica incondicional per a tothom com una mesura per combatre les polítiques neoliberals i per primera vegada, segons diuen alguns, el govern grec ha aconseguit canviar l’ànim i la dignitat dels seus ciutadans, fet que no es produïa fa sis mesos.

La qüestió grega suscita un seguit de preguntes: El rebuig del govern grec de les polítiques d’austeritat representa un enfrontament entre països o entre grups (classes) socials? Europa actua com un bloc sense fissures enfront Grècia? Com es troba l’estat de les negociacions? Els grecs han estat derrotats i no podran complir les promeses electorals? En Varoufakis té algun pla econòmic en el cas que facin Grècia fora de l’euro? En què consistien els “memoràndums d’enteniment” signats pels governs anteriors a Syriza? Són els partits d’ultradreta a Europa els únics que plantegen alternatives econòmiques a les polítiques d’austeritat? Són els ministres de finances d’Alemanya, Espanya, Irlanda i Portugal lobbistes dels grans bancs? Els bancs tenen interessos objectius en defensar l’evasió fiscal? És cert que el govern Espanyol ha prestat vint-i-sis mil milions d’euros a Grècia? Les polítiques d’austeritat representen en realitat un transvasament de rendes de les classes mitjanes i treballadores europees cap als bancs per re capitalitzar-los? Les polítiques d’austeritat impedeixen remuntar la crisi i enfonsen les classes mitjanes tot augmentant les desigualtats? Quin paper exerceix el capital financer en el capitalisme actual?
Aquestes i d’altres preguntes són necessàries per entendre la conjuntura actual.

En tornarem a debatre a la següent tertúlia de rabiosa actualitat política (TRAP#10) aquest vespre, dia 10 de març de 2015, a l’aula 511 de l’Ateneu Barcelonès (19h30).