Terrorisme i mitjans de comunicació

per Gerard Llauró i Ventura

Els mitjans de comunicació juguen un paper clau en la difusió de les activitats dels grups terroristes. Aquesta és una realitat que no podem ignorar, sobre tot sabent que els atemptats d’aquesta mena persegueixen difondre la por entre la població de forma generalitzada.

Així doncs, cal reconsiderar la cobertura per alguns mitjans de comunicació d’aquest tipus de successos. Últimament, el seguiment dels atemptats resulta en un gran espectacle televisiu, en què apareixen “opinadors” que, juntament amb la repetició constant de la informació, contribueixen a crear alarma social, coincidint així amb el primer objectiu de qualsevol grup terrorista: sembrar la por.

20160422_foto_portada_llibre_torres

En aquest marc, Manuel Torres, professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Pablo de Olavide (UPO), descrivia a El Eco del Terror. Ideología y propaganda en el terrorismo yihadista, 2009, el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de cobrir els fenòmens terroristes. Les característiques que assenyala sobre el paper de la televisió quan es produeix un atemptat terrorista (Torres, 2009: 52) a Occident es poden identificar clarament:

  • La televisió prima aquelles notícies que pot acompanyar amb materials audiovisuals, i com més impactants siguin o millor reflecteixin el caos provocat, major prevalença tindrà la notícia;
  • el temps a la televisió és escàs, i es procedeix a la simplificació de les notícies, de manera que un titular impactant, serà molt més efectiu que un aprofundiment de la notícia en si mateixa;
  • per reflectir o transmetre de forma més efectiva el missatge de caos viscut, els mitjans normalment opten per les imatges o els continguts més violents;
  • sempre es busca la informació més recent, així que un atemptat tindrà prioritat sobre qualsevol altra qüestió, encara que la informació no es renovi; a més, no ho oblidem, hom busca l’atenció dels espectadors, que solen cercar informació sobre aquests fets; i finalment
  • hom té la tendència a personificar els atemptats; així podem veure com els mitjans sempre n’assenyalen un culpable que, emparat per una organització que l’espectador no pot concebre en la seva imaginació, simplifica l’abast del succés a una persona o un nombre reduït de gent, vinculades a una organització.

El tracte que reben els atemptats terroristes en els mitjans de comunicació no és gens encertat. Especialment la televisió té costum, cada vegada que es produeix un atemptat en sòl europeu, de preparar especials informatius de tot el dia i potser el següent, al·legant cobrir els esdeveniments amb la informació d’última hora. El terrorisme, i particularment el terrorisme jihadista, busca aquesta espectacularitat de forma expressa. Per això, els mitjans fan un flac favor a la població, tot el conjunt, que ha estat víctima dels atemptats (és a dir, no només a la ciutat en què es produeix, sinó que s’estén al conjunt europeu, com per exemple és el cas dels atemptats a França i Bèlgica).

Ara bé, tampoc no defenso una apagada informativa quan es produeix un atemptat, no dic pas que no calgui informar-ne la població. Tot i així, la comunicació d’aquests actes ha de ser revisada, ja que ni és bo crear espectacles televisius que infonguin la sensació d’inseguretat a la totalitat de la població, ni tampoc restringir la informació mateixa. Davant d’aquest problema, només cal esperar que l’espectador s’informi per si mateix, no quan es donen els atemptats o durant els dies posteriors, sinó que disposi de molta informació, com per exemple la que aquí referim (El Eco del Terror), en la qual pot trobar respostes a les seves incògnites.

ElSaberTranquillitza

El saber tranquil·litza, i l’impacte que tenen els mitjans de comunicació en un moment tan sensible produeix l’efecte contrari a proporcionar informació a la població: de res serveix recapitular constantment tot el conjunt d’atacs terroristes previs, amb la conseqüent difusió d’imatges, cada cop que tenim la desgràcia de patir un atemptat terrorista, afegint-hi, a més, una imatge completa de l’atemptat i del seu impacte. No serveix de res infondre por a la gent, si no és per fer triomfar el missatge terrorista.

Referències

Salazar, Ph.-J. (2015), Paroles armées. Comprendre et combattre la propaganade terroriste. Paris: Lemieux.

Torres Soriano, M. R. (2009). El Eco del Terror. Ideología y propaganda en el terrorismo yihadista. Madrid: Plaza y Valdés.

“Mosquegeu-vos amb els best-sellers!”: llegiu Fredrik Sjöberg

Per Sant Jordi, no podiem deixar de recomanar un llibre. No és pas jurídic, sí però polític i social… malgrat pretendre parlar d’uns insectes, les mosques de les flors: El parany de mosques (ed. castellana La trampa para moscas).

parany

L’autor, el periodista suec Fredrik Sjöberg (1958), és crític literari d’un dels principals diaris del seu país i viu amb la seva família a la minúscula illa de Runmarö, vora Estocolm.

En aquesta mateixa illeta solia estiuejar Strindberg, i efectivament el tempestuós autor de La Cambra vermella i La Senyoreta Júlia desfila per aquest llibre del bracet amb un seguit d’altres patums. Les lidera un gran entomòleg suec amb l’inversemblant nom de René Malaise, inventor de l’estris que dóna títol al llibre.

Sjöberg també és un apassionat de l’entomologia i no resisteix a la temptació de parlar-nos de les seves mosques. Resulten ser, però, només un pretext per narrar la vida aventurera de Malaise i la del mateix autor d’ençà dels seus inicis professionals com a ajudant d’escena de Bergman al Reial Teatre Dramàtic d’Estocolm. A més, se succeeixen observacions molt agudes sobre com és la gent, sobre què mou la política i sobre la bona literatura.

Hi ha tres novel·les que tenen un lloc preemninent a El parany de mosques, en apariència pel fet de tractar temes afins a Sjöberg: L’home que s’estimava les illes, de D.H. Lawrence; Utz, de Bruce Chatwin; i La lentor, de Milan Kundera. Aquesta darrera faula és, però, molt més que el pretext per evocar un eminent entomòleg txec: és el veritable model que ha seguit el nostre autor per escriure El parany de mosques: uns focs d’artifici espurnejants, plens d’humor i ironia.

Aquest esperit iconoclasta i divertit sembla haver-se encomanat a la jove editorial que ha posat al nostre abast aquest llibre, perquè ha encetat per Sant Jordi una campanya d’anuncis radiofònics que de bon segur faran riure els oients de Rac1.

Tant de bo aquest llibre aconsegueixi competir amb els “best-sellers” sobre els quals ironitzen els seus anuncis. L’escriptor Eduardo Mendoza reconeix haver-ne romàs encisat.

I vós, amable lector si més no d’aquest bloc, gaudiu de Sant Jordi!

El parany de mosques
Ed. Pabst & Pesch
ISBN 978-84-937068-1-4
196 p. (PVP 19,90€)

La temptació viu a dalt

Stefan Rating

L’assenyat comentari d’en Pep Martí a l’entrada Dix petits Indiens… (19 de març), tot alertant contra l’anticipació de fets polítics, m’ha fet recordar l’home que, no fa gaire, tothom veia com a candidat del PS: Dominique Strauss-Kahn (“DSK”).

Un altre excel•lent periodista, Jean Quatremer, autor d’un dels millors blogs d’afers europeus fets de Brussel•les estant, fa temps que qüestiona la validesa d’un dels grans principis de la política francesa (tal vegada hom tindria motius per afirmar que també l’espanyola): no parlar de la vida privada, concretament d’alcova, de les figures polítiques, quelcom que ens agrada veure com a més assenyat que la gatamoixeria als EUA.

En un libre recent de títol cinèfil, Sexe, mensonges et médias, aquest corresponsal del diari Libération aprofita les múltiples affaires de DSK, les debilitats del qual eren prou conegudes dels mitjans molt abans d’ésser nomenat a l’FMI, per analitzar en quina mesura el tarannà “privat” d’un polític el pot inhabilitar per exercir càrrecs públics de responsabilitat.

 Sexe, mensonges et médias (ed. Plon, 2012)

Certament, DSK n’és un bon exemple, d’aquest dilema: pel dany que ha causat a l’FMI com a institució i pels estralls que hauria provocat a França si les diferents causes judicials actuals les hi haguessin obertes un cop nomenat candidat a l’Elisi. Aleshores sí que el peix seria venut, cuinat i cruspit.

L’autor planteja aquesta qüestió perquè ell mateix va patir aquesta llei del silenci en el sí del seu diari. Primer, arran del nomenament de DSK al capdavant de l’FMI (setembre de 2007), quan va avisar que constituia un risc intolerable nomenar un home amb l’historial “privat” de DSK a una institució marcadament anglosaxona, amb barems i costums diferents dels francesos. Després, quan va començar a saber-se que DSK era acusat d'”assetjament” per una economista del seu equip (octubre de 2008).

Resta la sempiterna qüestió clau en política: el sentit de l’oprtunitat i de la mesura: a partir de quin moment i  en funció de quin grau de particularitat podem justificar que es parli de la vida privada d’una personalitat política? I amb quin fonament se’n parlarà? Com deia Talleyrand, els que parlen no en saben i els que en saben, no parlen…

La Catalunya perduda d’Amadeu Cuito

Normal 0 21 false false false ES-TRAD X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Normale Tabelle”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:”Calibri”,”sans-serif”; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:”Times New Roman”; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} “Memòries d’un somni”, d’Amadeu Cuito (Quaderns Crema)

Pep Martí

Les memòries d’Amadeu Cuito (Barcelona, 1936), aparegudes ja fa uns mesos, són una bona proposta per tot aquell que vulgui fer llum sobre aquell país possible però al capdavall irrealitzable que va ser la Catalunya republicana i liberal. Fill d’una família de la burgesia il·lustrada i compromesa amb el projecte de la Generalitat autónoma dels anys trenta, la derrota de 1939 va canviar de manera brusca l’itinerrai dels Cuito, obligats a refugiar-se en un exili que seria més llarg, molt més, del que tothom preveia.

Les pàgines de “Memòries d’un somni”  són, de la mà sempre segura de Quaderns Crema, un viatge per una part d’aquella societat catalana que va perdre la guerra i la seva terra. Amb nervi literari, amb una ironia un xic distant però sempre càlida, aquest advocat i economista de formació i, sobretot, un bon escriptor, ens convida a desenterrar un bocí del passat nostre. Una de les desgràcies del país del qual encara no en som prou conscients és el cost que encara paguem com a poble pel que va suposar el franquisme com a destrucció i alhora com a gran “capador” de la conciència cívica.

En el llibre hi ha molts episodis fascinants. A mi, com a lector, m’ha atret especialment la figura del Cuito activista polític, sempre al costat de Josep Pallach, sens dubte una de les persones més suggeridores de l’antifranquisme, en el projecte de bastir una força d’esquerres no dogmàtica, en la línia d’una socialdemocràcia europea i fermament catalanista. Molt sorprenents les vivències de l’autor en les seves relacions amb les organitzacions sindicals internacionals.

Les memòries de Cuito, però, no haurien de servir només per gaudir-ne amb la lectura, o per mirar amb nostàlgia un país perdut, sinó per aprendre de l’experiència de persones com l’autor, que ens donen algunes claus (sentit comú, voluntat il·lustrada, liberalisme en el millor sentit, rebuig de tot sectarisme) per construir horitzons a l’abast.