La Sal de la Terra(bastada)

Fa temps que ens fem ressò de l’escàndol ambiental per excel·lència del país, que és la indescriptible contaminació de les mines potàssiques d’Iberpotash al Bages. Els mitjans de comunicació no parlen gaire d’aquesta trama. Davant de la ferum que desprèn, però, potser calgui no seguir aquell famós consell d’Indro Montanelli:”Turatevi il naso ma votate [C?]DC“.

Ara, el diari econòmic per excel·lència d’Holanda, Het Financieele Dagblad, ha publicat un article del seu periodista d’investigació estrella, Hans Verbraeken, sobre aquest escàndol sense fi, el darrer episodi del qual – de moment – és la imputació per prevaricació de Josep Enric Llebot, Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat; Assumpta Farran, Directora General de Qualitat Ambiental; i Jordí Agustí, Director de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Qui parli neerlandès, trobarà l’original de l’article aquí. Als lectors de casa nostra els n’oferim una traducció, que publiquem amb permís del diari.

Sant Benet / Navarcles

Sant Benet / Navarcles

Akzo, arrossegada per la controvèrsia a Espanya sobre muntanyes de sal nocives

L’empresa química diu que contribueix a la solució del problema. Els ecologistes en dubten.

Hans Verbraeken, Amsterdam

Prop de les ciutats de Súria i Sallent, 80 quilòmetres al nord-oest de Barcelona, hi ha algunes muntanyes de sal d’uns centenars de metres d’alçada. Són al centre d’una pugna entre moviments mediambientals i un gran grup minaire. AkzoNobel, com a adquirent de la sal, diu que és part de la solució.

La sal és un residu de la mineria de potassa del lloc. La producció d’una tona de potassa genera entre dues i tres tones de residu salí. Explota les mines el grup espanyol de mineria potàssica Iberpotash, filial de la israeliana ICL o Israel Chemical Limited.

L’abril d’enguany es va iniciar la cooperació entre Iberpotash i el grup neerlandès químic i de pintures AkzoNobel per a transformar una part del residu salí català. En dues fàbriques, amb una capacitat de 750.000 tones anuals cadascuna, els grups transformaran plegats una part de la sal residual en sal vacuum d’alta qualitat per a processos químics (electròlisi) i en sal especial per a alimentació, pinsos i tractament d’aigua. Hi haurà dues empreses conjuntes, una per a la producció i una altra, per a l’embalatge i la venda. Hi cooperaran durant trenta anys.

Mentrestant, les muntanyes de sal a Sallent i a Súria constitueixen, segons el moviment ecologista, un gran problema. Els runams salinitzen el sòl i els rius, com ara el Llobregat, la font d’aigua potable de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb 3,2 milions d’habitants. El primers runams es remunten als anys cinquanta, però des del 1998, quan Iberpotash va comprar les mines, han crescut molt. El moviment ecologista també retreu a l’empresa que operi amb autoritzacions que no s’haurien d’haver concedit pas. Que les autoritzacions són controvertides resulta d’un bon nombre de sentències i de procediments judicials contra Iberpotash.

En l’endemig, la contaminació és tan greu que la Comissió Europea va incoar el juliol de l’any passat un procediment d’infracció contra Espanya. Brussel·les apunta al conjunt de la mineria de potassa d’Iberpotash a Catalunya.

Runam d'El Cogulló, Sallent (Bages)

Runam d’El Cogulló, Sallent (Bages)

ICL va decidir el 2011 ampliar l’explotació de potassa a Súria. Això, l’hi van permetre, però només a condició que el flux addicional de residus salins no acabés als runams existents. Tot seguit Iberpotash va començar a construir una fàbrica de sal i després d’uns anys va topar –l’any passat– amb AkzoNobel.

Ara, aquesta cooperació planteja algunes preguntes. Perquè, tot i que AkzoNobel afirma que transformarà tota la sal resultant de l’ampliació de la mineria potàssica, els runams existents continuaran creixent. El de Súria, El Fusteret, 900.000 tones l’any i el de Sallent, El Cogulló, més d’un milió de tones l’any.

Segons el director del negoci de la sal d’AkzoNobel, Nils Van der Plas: “ICL està obligada a invertir en la producció de sal. Aportem els coneixements per fer-ho d’una manera responsable. El residu tindrà un valor afegit. Podem contribuir al fet que els runams, malgrat l’ampliació, no continuïn creixent. D’aquesta manera el problema esdevé controlable.”

Segons diversos moviments ecologistes locals, AkzoNobel precisament contribueix al problema. El grup es beneficia de l’enorme contaminació ambiental. Akzo obté la sal a un preu atractiu, perquè Iberpotash incorre en poques despeses per a prevenir la contaminació ambiental. I això que es tracta d’un grup que diu que té en molta consideració la sostenibilitat i que emfasitza amb aplom els seus “sustainability strategic targets”.

Van der Plas reconeix el problema mediambiental que hi ha hagut fins ara. “De bonic no n’és. Potser sigui clar que ICL encara no es troba a l’alçada. La solució, però, és més a prop. Si no ho fem, que es reduiran els runams?”

Van der Plas també reconeix que “la fàbrica de sal està subvencionada pel negoci de la potassa. Si no, mai no seria viable.” Sens dubte, pels costos de transport elevats.

Quant a la validesa de les autoritzacions i a com es van concedir, vol ser pràctic. Diu que coneix el “procediment d’autorització, no precisament clar, en el qual van influir interessos de tota mena”. AkzoNobel va encarregar un informe de due-diligence a Ernst & Young. “Les autoritzacions requerides per a ampliar la producció de sal estan en regla. Ens atenim als fets i mirem endavant.”

No obstant, les autoritzacions d’Iberpotash són objecte de llargs procediments judicials. Així, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va constatar, l’octubre de 2013, que Iberpotash no disposava per a Sallent d’una autorització vàlida. Aquesta sentència es troba ara al Tribunal Suprem, davant del qual van recórrer Catalunya i Iberpotash. El mateix Tribunal Suprem ja va declarar parcialment nul·la l’autorització ambiental d’Iberpotash a Sallent, el març de 2014, en un assumpte que es va iniciar en 2008. El Tribunal troba a faltar un “pla de restauració” per als residus. D’aquesta manera queda anul·lada l’autorització de Sallent, pendent que hi actuï Catalunya.

Resulta de documents de l’expedient que la contaminació deguda a Iberpotash també van descriure-la internament administracions de Catalunya. Com és ara l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i la Direcció General de Qualitat Ambiental catalana (DGQA). Malgrat aquests informes interns negatius, les autoritzacions sí van estar concedides.

Runam d'El Cogulló, Sallent (Bages)

Runam d’El Cogulló, Sallent (Bages)

S’ha presentat una querella criminal contra els directors de l’ACA i de la DGQA, contra Iberpotash i contra dos dels seus alts directius. Un jutge d’instrucció ha considerat fonamentada la querella i el 3 de juny va imputar els afectats per prevaricació. Declararan el 29 de setembre. El desembre de 2014 un jutge penal de Manresa, la capital comarcal, fins i tot va condemnar tres directius d’Iberpotash a dos anys de presó.

© Het Financieele Dagblad, 2015

L’elaboració de la Constitució: una oportunitat per al retorn de la política

Per Jordi Pacheco i Canals, politòleg i membre de les Juntes de l’ACCIEP i el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya

En el 9N, 2.116.401 de catalans van escollir una preferència que qüestionava la Constitució de 1978, ja que aquesta no contempla que Catalunya pugui esdevenir Estat. Per donar resposta a aquesta demanda ciutadana massiva ara convé obrir un període constituent.

Els debats constitucionals són un moment especial en què ha d’aflorar en l’àmbit públic el màxim pluralisme i diversitat de la societat, per tal de posar sobre la taula les aspiracions i, sobretot, els límits del que serà acceptable en la política i en la societat. Tradicionalment, com en la transició espanyola, es considerava que un pacte entre les direccions dels partits polítics era suficient però en un context de desafecció política, on la relació de la ciutadania amb els partits cada cop és més instrumental i menys relacionat amb les identitats, és imprescindible implicar el conjunt de la ciutadania.

A gener de 2015, constatem que els debats constitucionals ja han començat d’alguna forma al si de la societat civil, amb iniciatives com Procés Constituent o la proposta de Constitució elaborada pel grup de juristes encapçalat pel Sr. Santiago Vidal. Tot allò que la societat civil ha produït pel seu compte s’ha de connectar amb els treballs constitucionals posteriors per poder ser aprofitat.

A més del dinamisme de la societat catalana, convindria que, just després de les properes eleccions, el Parlament de Catalunya convoqués formalment una Convenció Constitucional. Aquesta Convenció hauria de començar amb un procés massiu i inclusiu de deliberacions, que incorpori amb les contribucions de qualsevol ciutadà que així ho desitgi.

El resultat d’aquestes deliberacions s’hauria de trametre al Parlament, que continuaria els treballs de la Convenció. El Parlament, que compta amb la legitimitat del sufragi universal, disposaria d’un document de propostes obtingudes gràcies a la implicació ciutadana, el que aparentment seria suficient per redactar una Constitució amb plenes garanties democràtiques, sobretot si s’han convocat eleccions constituents. Però hi ha dues imperfeccions que caldria superar per aconseguir un procediment de gran qualitat democràtica.

La primera és el biaix social que tenen els parlamentaris. Per regla general, el nivell d’estudis i de condicions de vida dels parlamentaris sol ser més elevat que els de la mitjana de la població, de la mateixa manera que hi ha més homes que dones o que el percentatge de persones nascudes a Catalunya és més elevat que el percentatge de persones nascudes fora. Per corregir-ho, en els debats en seu parlamentaria, a més dels diputats, també hi haurien d’intervenir un grup de persones dels que hagi participat en la fase massiva de deliberacions i seleccionades de tal forma que compensessin els biaixos esmentats. A més, aquest mètode facilitaria que aquests debats defugissin de les dinàmiques de comunicació que es donen quan només hi intervenen parlamentaris, ja que aquests ciutadans no són competidors dels diputats en l’arena electoral.

La segona és el caràcter obscur dels arranjaments parlamentaris. Sovint, per desencallar bloqueigs és necessari que hi hagi negociacions de caràcter reservat entre els líders polítics, que després són difícils d’explicar i que acaben perjudicant el conjunt de l’activitat política. Els diàlegs esmentats ajudarien a evitar, dins del possible, aquestes pràctiques, que quedarien substituïdes per diàlegs francs on les postures són més clares i, sobretot, més justificades. El retiment de comptes per les decisions preses milloren de forma substantiva la confiança ciutadana en les institucions representatives.

Finalment, el projecte de Constitució aprovat pel Parlament s’hauria de sotmetre a aprovació popular. Per incrementar la qualitat democràtica del procés d’elaboració constitucional i fomentar el diàleg ciutadà sobre el contingut concret de la proposta, es podria sotmetre el text per parts a través d’una bateria de referèndums, de forma que el rebuig hipotètic d’una part del text ni impedís l’aprovació i entrada en vigor del text.

En definitiva, l’aplicació d’una Convenció Constitucional d’aquest tipus ajudaria a millorar al prestigi de l’activitat política gràcies a uns debats enfocats en positiu i implicar el conjunt de la població en la redacció de la Constitució, cosa que és especialment important entre la part de la població contrària a la independència si volem legitimar el nou Estat davant els ulls de tothom.

Ara tenim que tenim l’oportunitat de començar de nou, aprofitem-ho i fem bé les coses!

El projecte de Llei de Cooperatives de Catalunya (que segueix encallat als sis mesos de la Taula Rodona a l’Ateneu…)

per Anna Alemany

En primer lloc, per poder valorar negativament aquest projecte he trobat a faltar més arguments, en les exposicions que s’han fet, que posin en evidència quins són aquells aspectes del projecte proposat que suposen un xoc frontal amb els continguts en l’anterior llei. Per tant, no m’atreveixo a concloure que l’anterior model fos el millor model possible, ja que caldria analitzar, amb més profunditat, si tot i les modificacions proposades la finalitat per a la qual es creen les cooperatives es pot assolir igualment.

Alhora, desconec si en el moment d’analitzar el projecte s’han tingut en compte els factors socials i econòmics, els quals canvien amb el temps, i que penso que el legislador ha valorat i sospesat en el moment de prendre la decisió sobre la conveniència de fer canvis normatius en l’àmbit cooperatiu.

Així doncs, fetes les anteriors consideracions, sóc del parer que la majoria de vegades s’aconsegueixen més bons resultats quan les lleis s’adapten a realitat social i econòmica existent en cada moment. Tot canvi legislatiu no ha de suposar una empitjorament de la situació anterior ans al contrari ha de permetre que el sector afectat evolucioni cap a un nou model que moltes vegades dóna solució a problemes que el model anterior no va saber resoldre.

En aquest sentit, els objectius que persegueix el projecte, els quals apareixen en el seu preàmbul, són el foment de la creació de noves cooperatives i la consolidació de les ja existents, la simplificació i eliminació de càrregues, el reforçament de les vies de finançament de les cooperatives, la millora de la gestió empresarial i l’assoliment d’un major dimensionament del món cooperatiu. Motius, tots ells, que em semblen vàlids per fonamentar un canvi, sense entrar en interpretacions sobre quina ha estat la intenció del legislador al fer servir unes determinades paraules o expressions.

El fet que el legislador posi “l’accent” en la producció de béns i serveis comporta un canvi substancial en la forma i manera de produir en l’àmbit cooperatiu? Tanta importància té, des d’un punt de vista pràctic, el fet que el legislador posi l’accent en la producció de béns i serveis i que consideri que aquesta és la finalitat d’una cooperativa. Potser ha pensat, arran de l’experiència que ha adquirit amb l’anterior model, que no estaria de més recordar al implicats en el món cooperatiu que la forma i manera de produir no ha de fer oblidar la finalitat que rau rere la creació d’una cooperativa. Malauradament no compto amb prou dades per saber si accentuar altres aspectes ha pogut comportar conseqüències negatives per al sector cooperatiu però penso que els canvis no es porten a terme per caprici sinó que obeeixen a unes raons de fons.

Els altres aspectes del projecte que m’ha semblat que causen més preocupació són, per una banda, l’existència de diferents tipologies de socis i, per altra banda, la pèrdua de drets polítics i econòmics d’aquests socis. En relació amb aquestes qüestions, no aconsegueixo arribar a entendre perquè “la pèrdua”de drets polítics i econòmics pot perjudicar l’assoliment del propòsit de millorar la situació econòmica i social dels components de les cooperatives i de l’entorn comunitari. En quina mesura el concepte de cooperativa queda desvirtuat pel fet de donar entrada a un soci capitalista? No estarem posant l’accent en la tipologia de socis i en els seus drets i no en la forma o manera de col•laborar en la producció d’aquests béns i serveis, que és on es considera que s’ha de posar l’accent, d’acord amb les opinions expressades?

Així doncs, per acabar, considero que el model anterior potser era millor en un entorn social i econòmic que, ens agradi o no, ha canviat. Entenc que ni el manteniment dels models anteriors, no només del més recent, és l’objectiu del cooperativisme ni “cooperativitzar” la societat es troba entre les finalitats de les cooperatives. Potser l’assoliment d’un major dimensionament del món cooperatiu i el foment de la creació de noves cooperatives i la consolidació de les ja existents constitueixen uns objectius a assolir que, a la llarga, poden donar més fruits que els “pretesos objectius” esmentats amb anterioritat i si els assolim, tot i els obstacles en el camí, ja haurem avançat una mica.

S’acosta la fi de la transició política a Somàlia?

Llegia aquests dies algun article esperançador sobre el futur de la República Federal de Somàlia, amb la recent estrenada constitució –encara cal que l’aprovi el nou parlament-, què m’ha encuriosit sobre l’actual configuració geopolítica del territori. Allò que he trobat ha moderat el meu entusiasme pel procès constituent que s’està vivint aquests mesos a Mogadiscio.

No em sembla que la situació hagi canviat gaire, d’ençà que al 1991 començà una interminable guerra civil en enderrocar en Siad Barre, el dictador comunista que, com arreu, mantenia la unitat fictícia d’aquella punta d’Àfrica, que encara pateix, si se’m permet el barbarisme, les “chapusses” de la Conferència de Berlin (1885) i subsegüents.

Mapa Somàlia The Economist

El territori de Somaliland, independent de facto però sense reconeixement internacional, entra dins dels límits “inviolables” de la nova constitució. Curiós. Sóc sobirà sobre allò que no controlo. Ara, clar, com que l’existència en el món depèn de que els demés vulguin fer tractes amb tu…

Puntland, regió semi autònoma, segueix lluitant, amb l’ajuda de la grandiloqüent EU NAVFOR (operació ATALANTA) contra els seus pirates. Veurem què passa amb aquest experiment –de moment exitós, crec– de la Política Europea de Defensa, renascuda, com qui diu, amb Lisboa.

Per la resta, segueixo perduda. De Puntland cap al sud hi ha una barreja d’ètnies, religions, cultures que no acaben de saber conviure, però que diu la constitució que conviuran sota el mateix govern, amb igualtat de drets i sense cap tipus de discriminació. Desitjem-ho.

Gibraltar: El text de la controvèrsia

Fa un parell de mesos que les autoritats gibraltarenyes i els vaixells de pesca espanyols tornen a estar a la grenya per qüestions de sobirania. Que Espanya cedí la sobirania de “la Roca” a la Gran Bretanya amb motiu de la Pau d’Utrecht (1713) està, jurídicament, fora de dubte. El problema ara és, segons es vol fer creure, qui té la sobirania sobre les aigües territorials que voregen “el Peñón”. Vegem què deia el text de 1713 (article 10è), encara vigent:

El rey católico por sí y por sus herederos y sucesores cede por este tratado á la corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillo de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensa y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin escepcion ni impedimento alguno. Pero para evitar cualesquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el rey católico y supone que así ha de entender, que la dicha propiedad se ceda á la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicacion alguna abierta con el pais circunvecino por parte de tierra. Y como la comunicacion por mar con la costa de España no puede estar abierta y segura en todos tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnicion de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se vean reducidos á grande angustia, siendo la mente del rey católico solo impedir, como queda dicho mas arriba, la introduccion fraudulenta de mercaderías por la vía de tierra, se ha acordado que en estos casos se pueda comprar á dinero de contado en tierra de España circunvecina la provision y demas cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves sutras en el Puerto. Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar ya para permuta de víveres ó ya para otro fin se adjudicarán al fisco y presentada queja de esta contravencion del presente tratado serán castigados severamente los culpados (…).”

El text, certament, és una mina per als juristes, perquè permet múltiples interpretacions en funció dels interessos de les parts. El fet que no es parli expressament de la cessió de la sobirania sobre les aigües vol dir que aquesta es va excloure intencionadament de l’objecte de la cessió? O vol dir simplement que no es parlava de sobirania sobre el mar territorial fa tres segles? Gibraltar diu que el millor es que es pronunciï un tribunal internacional, així que, tot i que considerem que la probabilitat de que s’arribi als tribunals és remota, deixarem que així sigui.

El que em sobta, però, és que Gibraltar dóna un segon argument per fonamentar la seva posició: la contravenció per part dels pesquers espanyols d’una norma mediambiental gibraltarenya de 1991 sobre el tamany de les xarxes de pesca. I em sobta perquè és la Unió Europea qui té la competència exclusiva sobre la conservació dels recursos biològics marins i, per tant, no és pas la normativa gibraltarenya la que han de complir els pesquers, espanyols o britànics, pel que fa al tamany admissible de les xarxes de pesca. Allò que cal comprovar és si les xarxes respecten o no la normativa comunitària, ni més ni menys.

Sorprenentment, però, no se’n parla gaire d’aquesta obvietat. Sembla, doncs, un cop més, que una part o l’altra (aquest cop, l’altra) es volen fer sentir. Ja veurem si dimarts, en García Margallo i en Hague, posen una mica de seny en tota aquesta història.

Taylor, a la garjola!

En poc més d’un mes ens arriba una segona fita històrica per a la justícia penal internacional: l’expresident de Libèria, en Charles Taylor, va ser condemnat dijous per col·laboracionisme amb els rebels del RUF de Serra Lleona. Com en el cas d’en Lubanga (vg. entrada del proppassat dia 23 de març en aquest blog), encara no coneixem l’abast concret de la condemna, però a la Cort Especial per a Serra Lleona (CESL) –que ha jutjat a en Taylor a La Haia per motius de seguretat (i.e. per evitar-ne la fuga) però que té la seva seu a la pròpia Serra Lleona– li ha semblat que l’acusació ha provat, més enllà de dubte raonable, que en Taylor és culpable dels onze càrrecs que l’hi imputaven (assassinat, violació, reclutament de nens soldat i un llarg etcètera de barbaritats).

Tot i que la Cort indica que l’acusació no ha demostrat que en Taylor dirigís els moviments dels rebels, sí que el considera culpable de subministrar-los-hi armament i facilitats logístiques a canvi de diamants de sang. I això al mateix temps que, de cara al públic, feia el teatre d’impulsar el procés de pau. L’assistència i col·laboració amb els rebels és indubtable i també, doncs, la responsabilitat pels crims comesos.

Per primera vegada, després de Nuremberg (1945-1949), es jutja i condemna un ex Cap d’Estat per crims de guerra i crims contra la humanitat. Es va intentar amb en Milošević, però va morir abans que no es pogués dictar sentència. Aquest cop s’arribarà fins al final. La pena la coneixerem el proper 30 de maig i sembla que el condemnat la complirà en una presó britànica. La principal crítica, però, és que el mandat de la CESL s’acaba, i molts dels responsables romanen sense jutjar. Falten diners, mitjans i, potser, voluntat de continuar. Haurem d’acceptar, sembla, que en algun punt hem de posar el límit al caràcter internacional de les depuracions de reponsabilitats penals en conflictes interns.

La primera condemna de la CPI

El proppassat 14 de març la Cort Penal Internacional (CPI) va emetre el seu primer veredicte condemnatori. Es considerà provat, més enllà de tot dubte raonable, que en Thomas Lubanga Dyilo fou responsable del reclutament d’infants menors de 15 anys per a la seva participació a les hostilitats de la República Democràtica del Congo durant els anys 2002 i 2003. Encara no sabem però quina pena s’imposarà a l’acusat, qüestió que haurà de determinar-se en audiència separada.

Fruit de la sentència, han sonat diverses veus que reprenen les crítiques a aquesta jurisdicció penal internacional per la seva lentitud a l’hora d’enjudiciar (és el primer veredicte d’ençà de la constitució de la CPI al 2002), perquè certs Estats importants (entre ells, Estats Units, Rússia o Xina) continuen sense ésser parts de l’Estatut de Roma (el tractat internacional pel qual es creà la CPI) i perquè l’atenció de la Cort s’està centrant únicament en el continent africà.

Sense negar la veracitat de les crítiques, què només puc compartir, sí que vull sumar-me a les lectures positives de la sentència de la Cort. En un moment en què la jurisdicció universal dels pocs països que realment se la creien (entre ells Espanya) està en retrocés per tal d’apaivagar el de vegades excessiu afany de lluïment d’alguns jutges estrella, jo crec que només ens podem alegrar de que al menys una jurisdicció penal amb vocació de globalitat doni les seves primeres passes. Potser encara és una justícia per a pobres, però els crims d’aquests pobres no han estat pas menys atroços que els d’altres, així que, quedant molt per fer, no deixa de ser una fita històrica per a la justícia penal internacional.