Ulemes i problemes de la immigració

Josep Mª Artigas

 

El problema més greu de la Unió Europea és la seva actitud en front de la immigració, que suposa una situació difícil i compromesa. Ara fa un any, els Ministres de l’Interior havien arribat a una situació de “campi qui pugui”. Això volia dir que no hi havia cap política d’immigració de la Unió Europea.

Al març de 2016, els 28 Estats membres van signar un acord amb Turquia, l’objectiu del qual era evitar l’arribada incontrolada d’immigrants. Aquest acord va posar fi, en aparença, a l’espectacle vergonyós que aleshores donava la Unió davant de tot el món. Malgrat la profusió normativa, però, seguim sense veritable política migratòria comuna.

Parlem d’una zona, Europa, i especialment la Unió Europea, que sempre s’ha manifestat com a àrea on els drets humans són més garantits i que disposa d’una Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea!  Aquests 27 ó 28 països no són capaços d’establir uns criteris per a tots els membres d’aquesta Unió Europea, per ordenar i acceptar els immigrants?

Tinguem present que Europa, i especialment la Unió Europea, està envellint. Hi ha una taxa de natalitat molt baixa i, per tant, tot això ens porta a una situació difícil, social i econòmicament. A diferents Estats membres (no només a un que aviat deixarà de ser-ne) s’han alçat veus que, amb el pretext de la immigració, demanen que els acords de Schengen es converteixin en paper mullat. Això suposa un autèntic fracàs per al futur de la Unió Europea. On és la lliure circulació d’empreses, serveis i persones dins la Unió?

Però una explicació, no pas una justificació del problema, pot ser la poca capacitat d’integració dels col·lectius musulmans, en general. Fa anys van arribar molts grups dels països llatinoamericans, que han sigut ben acceptats en general. Però per molts musulmans que arriben a la Unió plantegen problemes com a col.lectiu religiós, que és una equivocació. Són els individus els que han de ser reconeguts i no el grup com a col.lectiu religiós.

bandera_saudita

Per tot això voldria subratllar la importància que té l’Aràbia Saudita en aquesta qüestió. Els musulmans arriben i treballen normalment; ara bé, quan arriba un ulema canvia la situació, com he notat en algun poble de la Costa Brava. Aquest ulemes, que actuen com a líders religiosos locals, procedeixen de l’Aràbia Saudita, que disposa d’instal·lacions o seminaris on els formen i després envien a les comunitats de cada país. Inicialment, els paga l’Aràbia Saudita, i ja podem comprendre quina formació hi reben: ortodoxa, reaccionària, aplicar la llei musulmana (xaria), tractament discriminatori de la dona, etc.etc.

El que no s’hauria d’acceptar és que aquests líders religiosos es converteixin en líders de tota la comunitat musulmana. És un error acceptar-los com a líders representants d’aquesta comunitat. També es veritat que costarà canviar aquesta situació, però s’hauria d’iniciar en algun moment aquesta tendència.

Bones Festes!

Ja arriba Nadal, però segueix una ratxa difícil a nivell dels actes organitzats per la nostra Secció: La darrera víctima és l’acte de demà dilluns, el gran debat entre les dues noves faccions liberals del país, la que ha aplegat l’incombustible Antoni Fdez. Teixidó, president de la Fundació del RCD Espanyol entre d’altres mèrits, anomenada Lliures (@movimentlliures); i la dels liberals “indepes”, anomenada Col·lectiu de Catalans Lliures (@Cat_Lliures).

senyals_liberals

Aquest molt esperat debat, que moderarà el soci de la Secció i president del Grup d’Estudis Polítics, Pau Miserachs (@PauMiserachs), ha estat “víctima” d’una conferència de premsa del tout liberal convocada el mateix dia. Així doncs, hem ajornat el debat fins a dilluns dia 9 de gener, i estem segurs que seguirà tenint-hi el mateix interès que havia suscitat ara.

Només la tertúlia de dimarts, dia 13, ens separa, doncs, de la fi de l’últim any complet d’aquesta ponència. A la tardor de 2017 hi haurà eleccions, i mirarem d’aprofitar els propers mesos per fer balanç i crear un màxim de transparència sobre què és avui la nostra Secció, informació que podria ser útil per a la reflexió sobre què hauria de ser.

Així doncs, us desitgem bones Festes i us esperem dilluns dia 9 de gener a les 19h, a la Sala d’Actes.

Ben cordialment

Maria Ricart
Stefan Rating

Activitats de la Secció durant el mes d’octubre 2016

Hem arribat al mes del canvi horari, la inconveniència del qual ja vam debatre al Dijous Europeu de 13 de febrer de 2013.Us en recordeu?

20130228_fullfets_nuvols

Ja queda enrere la Tertúlia de rabiosa actualitat política d’aquest mes (la TRAP#25!), el proppassat 11 d’octubre, dedicada a debatre les mancances del nostre sistema judicial. Ara bé, a més dels dos actes del programa mensual que ha organitzat directament la Junta de l’Ateneu, des de la Secció n’hem preparat aquests dos altres:

Demà dilluns dia 17 a les set de la tarda (19h), a la Sala d’actes, debatrem sobre un problema gros, però sovint ignorat: la violència homòfoba. L’octubre de 2014 entrà en vigor una llei pionera a Europa, la Llei 11/2014 catalana, coneguda com a “Llei contra l’homofòbia”. Farem balanç de la seva aplicació pràctica i debatrem sobre els retrets de la Plataforma LGTBIcat (@LGBTIcat), que la considera poruga. Sota el títol de Violència homòfoba: ensenyaments de l’informe de 2015, ens hi acompanyaran la Sra. Elena Longares (@ElenaLongares), tècnica de projectes socials; i el Sr. Eugeni Rodríguez (@eugenirodriguez), portaveu del Front d’alliberament Gai de Catalunya (@FAGC_Catalunya) i president de l’Observatori contra l’Homofòbia (@OCL_H). Hi moderarà la nostra ponent adjunta, la politòloga Maria Ricart.

20161017_informe_homofobia

Dijous dia 27, també a les set de la tarda (19h) i a la Sala d’actes, celebrarem el segon dels Dijous Europeus semestrals que organitzem amb la Càtedra Jean Monnet de Dret Privat Europeu de la Universitat de Barcelona. Sota el títol de Breixíssim? Claus d’un sisme a la UE, debatrem sobre un tema que porta un any ocupant les portades dels diaris: la “Breixida”, la marxa del Regne Unit de la UE. Ens hi acompanyaran el Sr. Lluís Foix (@llfoix), periodista, antic Director de La Vanguardia i soci distingit de la nostra Secció; i la doctora Laura Huici, professora de Dret de la UE i investigadora de la Càtedra J. Monnet (UB).

 20161027_dijouseuropeu_brexit

Hem inclòs en aquesta entrada la invitació respectiva per a tots dos actes. Com sempre, us agrairem qualsevol difusió que en pugueu fer i, també com sempre, serà un plaer poder-vos-hi donar la benvinguda.

Primera activitat de la Secció al nou curs

Us donem la benvinguda en aquest nou curs, el darrer d’aquesta ponència. Tant de bo aconseguim muntar-hi uns cicles que interessin el públic, en viu i pel nostre canal YouTube.

Segons vam decidir els socis presents a la reunió de Secció fa uns mesos, el cicle dels Dijous Europeus, després de vuit anys “en cartell”, canviarà. Deixarem estar la sèrie de debats Però què hi fan a Brussel·les? i ens limitarem a quatre actes l’any:

  • Per una banda, els tradicionals debats amb l’Ambaixador de l’Estat Membre que hagi presidit el Consell de la UE durant el semestre anterior. Demà passat dijous, dia 29 de setembre, rebrem el Ministre Plenipotenciari dels Països Baixos, Excm. Sr. Bartjan Wegter, per debatre sobre la “Presidència de la Breixida” (o #Brexit) del seu país. Serà a les 19h a la Sala Verdaguer. En trobareu la invitació aquí i, com sempre, us agrairem qualsevol difusió que en vulgueu fer.

20160929_dijouseuropeu_nl_ct

  • Per altra banda, coorganitzarem dos Dijous Europeus l’any amb la Càtedra Jean Monnet de Dret Privat Europeu, de la Universitat de Barcelona, sobre “grans temes” europeus. L’estrena d’aquesta cooperació va tenir un gran nivell:

El següent d’aquests nous Dijous Europeus serà el 27 d’octubre, precisament sobre la Breixida i la seva llarga ombra.

Renunciar a vuit Dijous Europeus l’any ens dóna marge per organitzar d’altres activitats. La primera serà un nou cicle sobre La cultura del vot, que coorganitzem amb l’associació Grup d’Estudis Polítics. Es composarà de set o vuit actes amb freqüència mensual que analitzin l’evolució de la democràcia a l’Estat espanyol i a Catalunya i que difonguin el pensament polític i jurídic amb les possibles vies de millora dels marcs legals d’acord amb les obligacions internacionals de l’Estat i els Drets Humans.

Per últim, en plena campanya presidencial als EUA, permeteu-nos recordar-vos un dels actes més colpidors del cicle Com es governa [a] Amèrica?, l’acte de cloenda del qual us reserva una sorpresa.

Ja en parlarem!

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …i III

per Ferran Iniesta Vernet

Però per què el PSOE, el socialisme espanyol més que centenari, no ocupa aquest espai ideològic, per què no rep aquest tipus de fidelitat? Perquè la ideologia del seu naixement li ho impedeix: l’internacionalisme, que fa uns anys encara exhibien cantant La Internacional amb el puny aixecat. I també perquè del seu programa no poden treure mesures com acollir la immigració o evitar les guerres més manifestament injustes, com les del Golf o Iraq. En canvi, els dirigents del PP -que poden ser nuls i sovint nocius en l’acció social- són percebuts com propis per milions d’electors quan pateixen amb ‘la Roja’ (selecció de futbol) o quan els ministres diuen voler espanyolitzar els nens catalans, inauguren autopistes i trens de gran velocitat que van a morir ‘a la Mar Océana’, escanyen els pobles perifèrics tributàriament o riuen satisfets amb jutges afins per haver arruïnat la sanitat catalana. Això, aquesta fiabilitat nacional, no la pot oferir el PSOE.

És clar que alguns líders socialistes del sud guanyen eleccions fent gala d’una descarnada catalanofòbia, però no és menys cert que en hores baixes la majoria d’espanyols prefereixen el partit que millor encarna la nació, aquesta idea multisecular de poble conqueridor, imperial i dominador. Per això els locutors que segueixen la selecció de futbol, la de bàsquet o a tennistes i pilots els donen sempre com guanyadors abans de començar i no els importa fer el ridícul reiteradament, perquè vanagloriar-se és el que la majoria d’espanyols vol escoltar, una i altra vegada, sense avergonyir-se. No, el socialisme -sospito que això inclourà aviat Podemos- no ofereix aquesta garantia, aquesta comunió ideològica que exhibeix el PP.

Vull, però, acabar destacant què la clau del vot de la dreta espanyola -i de la francesa, americana i dretes occidentals- no és la seva eficiència, ni la seva capacitat redistributiva, sinó que aquest partit simbolitza millor que d’altres la nació-estat, almenys aquesta idea imperial d’Espanya. Caldria abordar per què l’internacionalisme de l’esquerra resulta menys nacional per als electors, i què hi ha d’aprofitable en això, com he dit en el text sobre aquest moviment iniciat el segle XIX. Però no és ara el moment de fer-ho. Em limitaré a remarcar que la nació catalana, laboriosa i resistent, no té tics imperials però si d’altres defectes: caldria així analitzar què vota la gent i per què ho fa, sense negligir per què creu que ho està fent, a CDC, ERC, CUP o En Comú Podem, sense negligir les marques directament espanyoles, PSC, PP,Ciutadans. Les nacions tenen història, però també personalitat.

Revetlla de Sant Pere, Barcelona, 2016

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …II

per Ferran Iniesta Vernet

L’esquerra -successora de ‘los rojos’- duu l’estigma històric de l’internacionalisme, però sobretot la pega de confiar massa en la redistribució social i no tant en l’hegemonia guanyada”por derecho de conquista”, com va dir fa uns anys l’inefable Torrente Ballester. Jo era dels qui pensava que el nacional-catolicisme franquista era la causa de la fúria anticatalana, però quan he anat redescobrint els darrers cinc-cents anys d’història espanyola, he entès que, molt abans de Felip V, l’Estat espanyol operava imperialment, dins i fora de la península ibèrica, i això ha conformat la mentalitat d’una nació, la castellana, ampliada en espanyola. És el PP de Fraga Iribarne -exministre del general Franco- qui encarna aquesta idea de comunitat nacional, i per això és tan difícil batre’l.

Arribo al final de la meva aproximació al misteri d’un PP que, inactiu i gris, segueix emportant-se milions de votants, encara que sigui en plena crisi i sense massa possibilitat de retribucions clientelars. Aquest partit te arrels en Nebrija, que volia castellanitzar espanyols i indis, aquest partit té precedents en l’odi que el Conde-Duque de Olivares manifestava contra els  catalans, aquest partit entronca  amb el borbònic Decreto de Nueva Planta i les mesures culturicides “sin que se note el cuidado” aquest partit hereta la mentalitat dels ‘benèfics’ bombardejos vuitcentistes sobre Barcelona, aquest partit és fundacionalment neofranquista i el seu Tribunal Constitucional i els seus ministres -Wert, Montoro, Fernández Díaz- s’encarreguen de posar ordre en  els pobles mal sotmesos a la nació-imperi. Algú creu hi ha un partit que representi millor que el PP aquesta idea hegemonista de nació espanyola?

Com deia en Panikkar, els individus humans i els pobles on neixen tenen personalitat. Uns la tenen pel fet de ser de la nostra espècie, i els pobles o nacions la tenen perquè adopten pautes i consoliden valors al llarg del temps. La personalitat d’un poble o ètnia no és immodificable, com tampoc és irreversible la dels humans, però és cert que la personalitat comunitària demana molt de temps per canviar les seves coordenades principals. Una nació pot ser laboriosa, austera, brava, previsora, resistent, orgullosa, pessimista, festiva i tants adjectius com se’ns passarien pel cap en referència a personalitats individuals. I com tots els valors, aquests poden agafar-se pels cantons favorables o des d’angles més criticables, com ho podem veure en el lema esmentat, tret d’un article d’Onésimo Redondo l’any 1932 i assumit més tard per Falange i el règim del general Franco.

La idea d’unitat impregna famílies, cantons, ètnies  imperis i, encara que la seva realització és gairebé sempre incompleta i conflictiva, sol ser un ideal comunitari arreu de la humanitat i a qualsevol nivell. El concepte de grandesa  pot referir-se a la moral d’un grup però també a la seva potència, econòmica, bèl·lica o intel·lectual. Finalment, l’ideal de llibertat és present en persones i pobles, i es viu com la voluntat de no deixar-se doblegar per altres, individus o pobles. Si agaféssim el lema de la revolució francesa –Llibertat, igualtat, fraternitat– ens trobaríem també amb lectures semblants.  La pega és que tot concepte pot dur càrregues significatives diverses, especialment quan abordem l’àmbit de la política, i molt més el dels estats.

Un poble com el jueu, dispersat i maltractat durant mil·lennis, fa de la resistència una virtut, però aquest mateix valor se li pot girar en contra quan aplica als palestins la mateixa violència que històricament els va afectar. Com tota idea col·lectiva, hi ha un cantó dur i poc amable que sovint s’enquista en les pràctiques socials i costa molt d’eliminar o polir. Això és el que ha passat amb l’eslògan “Una, Grande y Libre”, que ja en el seu origen expressava una unitat forjada des de la violència conqueridora, una grandesa feta sobre l’explotació i humiliació d’altres pobles aquí o a Amèrica i una llibertat reservada als vencedors i plasmada en un estat hegemònic.  El maltracte intern als seus propis votants es compensa amb la idea de unitat, grandesa i llibertat d’un estat-nació reconegut a tot el món.

Malauradament, la meitat de l’electorat espanyol -no parlo de les nacions sotmeses a Espanya- té aquesta idea de nació. Ben abans del franquisme o del règim borbònic, la personalitat de la nació castellano-espanyola cavalcava enèrgicament en aquest sentit, i la guerra de 1936 o la dictadura posterior només van consolidar una orientació multisecular. Per tant, encara que el clientelisme a Galícia, Extremadura o Andalusia sigui fort, que la por a un retorn de la crisi econòmica o als efectes del Brexit hagin jugat un paper en el comportament electoral recent, allò que dóna sempre entre 8 i 12 milions de vots al PP és que bona part d’Espanya el veu com l’encarnació de la idea dominant de nació espanyola. I això, de moment, no ha estat substituït amb garanties per Ciutadans, vistos potser massa postmoderns.

(continuarà)

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) I

per Ferran Iniesta Vernet

Haig d’admetre la meva mandra per escriure d’un tema tan vulgar, però vista la desorientació general, potser convé dedicar-li unes ratlles. Durant les darreres setmanes hem hagut d’escoltar raonaments saberuts sobre com un partit corrupte, salvador de bancs i castigador de les classes populars, aconsegueix entre 11 milions de vots quan les coses van bé i més de 8 quan aparentment tot va malament, tinguin líders amb nervi o sense esma. Podríem dir que sembla que hi hagi un misteri del PP.

Una explicació habitual és que l’Espanya profunda és tota ella clientelista del PP, i en zones andaluses i extremenyes del PSOE. Podem admetre que a totes les poblacions, grans o petites, hi ha trames, conxorxes, adjudicacions d’obres o ajudes empresarials i que això beneficia una part de la gent local. També podem admetre que alguns vells hàbits patriarco-caciquils segueixen funcionant, com l’avi que distribueix a tots els seus fills adults la papereta socialista per anar a votar sense confusions. Però pensar que 8 milions de persones estan en nòmina d’un partit i 6 en les de l’altre em sembla poc creïble. Les clienteles juguen, però de forma restringida.

Una altra disquisició freqüent és asseverar que la campanya de la por –¡Que vienen los rojos!– ha tingut èxit, i per tant els partits d’esquerra han reculat, perquè milions de pobres treballadors han patit el pànic de quedar-se sense la feina precària actual o que els embarguin el pis que encara tenen. En el tema de la por hi ha la variant Brexit o sortida dels britànics de la UE, que sembla que hauria escampat tota mena de recances si el govern passés a mans socialistes o podemites. Hem d’acceptar que la por ens arriba per conductes poc racionals i, per tant, podria ser que l’amenaça de sortir d’aquesta pèssima Unió de financers i buròcrates fes pensar a alguns que marxar de la UE seria una tragèdia grega. Però imaginar que sense bombes  ni barricades, milions de votants benestants es posen una i altra vegada en mans del PP, perquè hi ha por – a l’esquerra, al Brexit, por … a respirar? – em sembla propi de titular de premsa més que no pas una causa fonamental.

I si no és tot clientelisme ni por, aleshores, què pot explicar que un partit sense dirigent carismàtic, sense programa definit sinó és el conservadorisme més ranci, i després d’haver salvat bancs i castigat el 80% de la gent durant anys de crisi, torna a ser votat reiteradament? Com és que el PSOE o Podemos, que almenys no han governat en aquests anys de restriccions, queden tan lluny del que sumen una dreta avorrida com el PP i una d’estil més juvenil com Ciutadans? I per què, ja en el camp de la dreta securitària, els votants prefereixen un líder envellit i sense cap genialitat a un noiet guaperes i ambiciós? Podríem suposar que hi ha uns 12 milions d’espanyols que pensen que la crisi no te res a veure amb la política neoliberal d’aquest govern, de la Sra. Merkel i l’anomenada Troika, i que tot això són fatalitats còsmiques… però potser la gent no és tan ximple.

Crec que la clau està en la pregunta que no sol formular-se: què representa el PP  per a molta gent d’aquest país (fonamentalment Espanya)? La representació ideològica que ens fem d’un poble, d’una comunitat -això que descafeïnadament se’n diu una ‘societat’- s’acosta més al perfil d’uns partits que no pas a d’altres. Molts, sobretot a Catalunya, pensen que no hi ha veritablement una nació espanyola, sinó un agregat de pobles amb una ètnia hegemònica, la castellana, però això és un immens error: des dels segles dels monarques d’Àustria i molt acceleradament des dels Borbons, la referència cultural ha estat la castellana, i més exactament la castellana imperial. El general Franco ho havia recollit bé amb el lema de les JONS “España, Una, Grande y Libre”

Aquesta idea, senzilla però eficaç, d’una nació imperial és el que els successius presidents del PP -Aznar, Rajoy- i el seu preceptor -Fraga- havien deixat clar en els seus discursos i en els seus actes adreçats a espanyolitzar catalans i altres perifèrics. Quan no tenien escons suficients, en la intimitat parlaven català, però quan han disposat de majories absolutes han arrasat contra institucions autònomes, contra sistemes escolars diversos i contra llengües dites locals o cooficials. I encara que molts líders socialistes han estat marcadament centralistes i sovint catalanòfobs, no han fet servir l’aparell d’estat amb tanta perseverança destructiva com ho ha fet el PP. Justament, aquest nacionalisme socialista, massa inconstant en la repressió cultural i financera dels pobles subordinats, ha estat percebut per molts espanyols  com poc fiable, poc garant dels drets històrics de l’imperi i, per tant, poc espanyol.

(continuarà)