Activitats de la Secció d'EPJiS durant el mes de novembre

Dijous dia 15 a dos quarts de vuit, a la Sala Segarra, clourem el cicle El nostre Dret amb una sisena conferència, la dedicada als Drets Reals (Llibre Cinquè del Codi civil de Catalunya). Hi comptarem amb dos grans especialistes del tema, com és ara el notari i professor Lluís Jou; i la registradora de la propietat Mercedes Tormo, que ens parlaran dels béns; de la possessió; de l’adquisició, transmissió i extinció del dret real; de la propietat; de les situacions de comunitat; i dels drets reals limitats. Aquest cicle ha estat organitzat conjuntament amb la Societat Catalana d”Advocats de Família (SCAF).

Dijous dia 29, quatre dies després d’unes eleccions al Parlament marcades pel tema del sobiranisme, en debatrem al Dijous Europeu d’aquest mes. A dos quarts de vuit, a la Sala Verdaguer, el títol del debat, en referència al lema de la manifestació de la Diada a Barcelona, és “Catalunya, nou Estat d’Europa… sense cap et ni ut?.” Ens hi presentaran les seves opinions els professors Antoni Abat (ESADE) i Jordi Sellarés (UB); i moderarà el debat entre els assistents la professora Yolanda Martínez Mata (UB).

Serà un honor poder-vos-hi saludar.

La intriga del Dalligate

Fa dues setmanes i escaig el Comissari de Sanitat i Consum de la Comissió Europea, de nacionalitat maltesa, presentà la seva dimissió com a conseqüència de l’escàndol desencadenat per la publicació d’un informe de l’OLAF (l’oficina antifrau europea) per un possible assumpte de corrupció en què podria estar inmers. Respecte d’aquest assumpte, encara no esclarit, voldria destacar dos punts, sense prejutjar, quedi clar, la possible implicació del senyor Dalli en el tràfic d’influències associat a la tramitació de la proposta de Directiva sobre els productes de tabac.

Comissari forçat a dimitir pel President de la Comissió

D’una banda, en Dalli ha dit que recorrerà la decisió davant dels tribunals atès que en Barroso el va obligar a dimitir sense haver tingut accés a l’Informe de l’OLAF que l’inculpa ni a assistència lletrada. Tot i que encara no se’ns ha confirmat oficialment que hagi estat així, cal notar que el Tractat de Funcionament de la UE preveu expressament la possibilitat de que el President de la Comissió sol·liciti la dimissió d’un dels seus comissaris, restant aquest obligat doncs a presentar-la. Clàusula que precisament s’inclogué als Tractats, a demanda d’en Romano Prodi, per evitar que el caràcter col·legiat de la Comissió obligui a una dimissió col·lectiva com la que es produí amb la Comissió Santer després de l’escàndol associat, fonamentalment, a la comissària francesa Edith Cresson. Serà interessant doncs conèixer els fonaments de recurs d’en Dalli, si no cal pas que en Barroso especifiqui els motius del requeriment de dimissió (sempre que no incorri en arbitrarietat, és clar). Naturalment i en qualsevol cas, té dret a netejar la seva imatge.

D’altra banda, sense pretendre enjudiciar a en Dalli abans que els tribunals, he de dir que quan surten aquests casos me n’alegro del funcionament dels mecanismes de transparència de la UE. Mecanismes dels que podríem aprendre alguna cosa en aquest país nostre, en què fa mesos que tramitem una llei de transparència sense que, pel que sembla, els nostres representants es posin d’acord sobre el quantum de la transparència que estan disposats a admetre. El cas d’en Dalli ens demostra que allà a Brussel·les, quan la sospita recau sobre la Comissió l’actuació és i ha de ser ràpida. No ens podem permetre dirigents que, havent promès independència, honestedat i discreció, es trobin sota la més mínima ombra d’un dubte. No podem.

Europa, la gran absent de les eleccions nord-americanes

per Pep Martí

S’explica que en un acte electoral d’Adlai Stevenson, aspirant demòcrata a la presidència dels Estats Units el 1952 i 1956 (derrotat en totes dues ocasions pel general Eisenhower), un dels assistents va exclamar, dirigint-se al candidat: “Totes les persones intel·ligents votarem per vostè”. Stevenson va contestar amb agilitat: “Gràcies, però necessito una majoria”.

Aquestes setmanes, els que seguim amb interès i, per què no dir-ho, amb passió, el procés electoral als EUA, ens preguntem sovint si del que diguin les urnes el 6 de novembre, en sortirà, si més no, quelcom d’intel·ligent i positiu ja no per a Europa, sinó per a tots plegats.

Un món trasbalsat com el nostre requereix d’una dirigència mundial assenyada. Europa ha estat la gran absent de les eleccions nord-americanes. En els debats entre els candidats i en els intercanvis entre uns i altres, la construcció europea, la situació de l’euro, el lligam entre els aliats de les dues riberes de l’Atlàntic han estat del tot obviats. Les relacions comercials amb la Xina, la situació a l’Orient Mitjà, l’Iran, Síria, han aparegut de manera continuada. D’Europa no se n’ha parlat. Bé, sí, tant Barack Obama com Mitt Romney han fet alguna referència a la situació dramàtica de l’Estat espanyol i de Grècia. Ni un ni l’altre no volen que els Estats Units segueixin el camí europeu cap a la crisi.

Malgrat tot, de l’experiència dels darrers anys, queda clar que la visió del món no és la mateixa en demòcrates que en republicans. Les administracions demòcrates solen ser més sensibles al que implica una realitat multipolar i, per tant, més respectuoses amb la complexitat. A Europa, en aquest sentit, li interessa més la victòria d’Obama. Una victòria en la qual no hi tindrà cap mèrit a mostrar. En aquesta batalla, Europa no és gran electora, com sí que ho és Israel, o la Xina. Perquè els candidats més “europeus”, per liberals i sofisticats, tenen, com Stevenson, moltes més dificultats per reeixir.