Les declaracions de dimarts del Sr. Bailly

El darrer dimarts van tenir lloc molts esdeveniments dignes d’atenció; particularment, és clar, el fet que un elevadíssim (no entraré en la batalla de xifres) nombre de catalans sortissin al carrer a manifestar-se, demanar la independència i sol·licitar el reconeixement d’un nou Estat d’Europa. L’anàlisi, què pot ésser feta des de múltiples perspectives, m’interessa particularment des de l’òptica del Dret Internacional i, per tant, de les conseqüències de l’eventual independència en el món de les relacions internacionals.

Sovint se sent dir que la independència de Catalunya no tindria gaire conseqüències pel que fa a la condició de membre de la Unió Europea, perquè essent-ne ara membre, el nou Estat continuaria essent-ho ineluctablement. Aquesta posició la va rebatre el mateix dimarts el portaveu de la Comissió Europea, que aclarí que en cas de secessió -qüestió purament interna- el procediment d’adhesió del nou Estat que en sorgís hauria de seguir-se en exactament els mateixos termes que amb qualsevol altre Estat candidat. Tot admetent que és una qüestió oberta per a la resolució de la qual manquen prou experiències, no puc estar més d’acord amb les paraules d’en Bailly.

Crec, efectivament, que en cas que es donés el supòsit, seria difícil argumentar que Catalunya fos la successora de l’antic Estat en els mateixos termes que la resta d’Espanya. Es tractaria, pura i simplement, de la secessió -pacífica, si mai esdevé, esperem- d’una part del territori d’un Estat, sorgint l’objecte de la secessió com un nou Estat en l’escena internacional. Aquest nou Estat irremediablement hauria de gaudir del reconeixement d’altres subjectes de Dret Internacional per a operar -no per existir- i això inclou l’admissió a les organitzacions internacionals de què volgués formar-ne part. Al meu parer, la Unió Europea no seria pas una excepció en aquest sentit i, per tant, la condició de membre hauria d’adquirir-se de nou, tot respectant el procediment i les condicions de l’article 49 del TUE. En aquest cas, l’obstacle principal rauria, és probable, en la necessària unanimitat dels Estats membres per tal d’admetre un nou soci. No costa d’imaginar, efectivament, una Espanya successora, que, assolida la independència en absència de diàleg, s’oposés obstinadament a l’accès d’un suposat nou Estat que considerés part del seu territori.

Canviant de bàndol, no obstant, he de dir que l’argument de la ciutadania europea i la dificultat d’enretirar-la a persones que n’hagueren gaudit em sembla l’argument més convincent en contra de tot l’anterior. En qualsevol cas, com he dit, la qüestió és plenament oberta al debat, així que gustosament cedeixo la paraula a la següent opinió…

4 pensaments sobre “Les declaracions de dimarts del Sr. Bailly

  1. Com sempre, les aportacions de la Yolanda mouen a la reflexió. Penso que si es coronés un procés autodeterminista, serien al capdavall les circumstàncies les que acabarien imposant una sortida jurídica internacional. El que sembla imprescindible és que en els equips directius del país fóra bo que hi hagués persones que fossin, més que no pas entusiastes d’una causa, coneixedores a fons del funcionament de les institucions europees. Ignoro si és així. Hi va haver també unes paraules de Joaquín Almunia matisant el portaveu, però la veritat és que no sé del tot el fons d’aquest matís.

  2. Com a aficionat no expert. El que dius s’aplica a les organitzacions internacionals però la UE és més que la CE i hi ha elements que depenen de nosaltres (continuar usant l’euro) i d’altres que, en principi, quedarien intactes (Schengen, etc…). Voleu dir que a curt termini es quedaria en una situació intermèdia, ni dins, ni fora?

  3. Certament, Pep, no vaig tenir en compte els matissos de n’Almunia que efectivament va indicar que no calia precipitar-se fent valoracions sobre la voluntat dels catalans. En qualsevol cas, crec que es tractava més d’un missatge al seu col·lega per a que no caldegés els ànims -tant de bo fessin altres el mateix- que d’una correcció dels termes de l’eventual adhesió. Estic d’acord amb ell, només falta anar animant el foc, ara.

  4. Doncs no ho acabo de saber, Jordi. Seria interessant provar-ho ni que fos només per esbrinar la situació en què quedaríem. El cas de Kosovo, entre d’altres, mostra, en tot cas, que l’ús de l’euro no depèn pas de la pertinença a la UE. Tampoc no estic segura que Schengen quedés intacte en cas de secessió. Si es continués a la UE (possibilitat que no excloc, quedi clar) sí, però i si es quedés fora com apuntava en Bailly? Qui va signar Schengen era Espanya, no pas Catalunya. Si les fronteres es van eliminar en el seu dia, qui diu que no podrien tornar a reestablir-se?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s