Llibertat és referèndum. Assolir l'Estat propi per mitjans democràtics

1. La manifestació de l’11-S 2012 ha introduït en l’agenda política la creació d’un Estat català. Des de l’11-S el món mira Catalunya amb uns altres ulls, expectants a la seva evolució, gràcies a una demanda ciutadana.

2. És significatiu (a) que aquesta demanda ciutadana massiva i transversal, present en la majoria d’àmbits socials i polítics, encara que no sabem si és majoritària, hagi emergit a través de la societat civil; i (b) que els partits polítics hagin tingut dificultats en manejar un estat d’opinió que s’ha anat covant i expressant des de juny de 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional. La manifestació de l’11-S ha estat una de les més grans del món. Ha demostrat la força de la idea d’Estat propi però, sobretot, ha estat el símptoma de les deficiències del sistema de partits, incapaç de canalitzar i tractar adequadament aquesta demanda ciutadana. Catalunya havia donat passes en la millora de les relacions entre la política i la ciutadania. Per construir ponts entre la política i la societat, de forma experimental i continguda, s’havien realitzat processos de participació que havien implicat desenes de milers de persones i, encara que de forma inconnexa, en diversos partits han aparegut iniciatives per millorar-ne la democràcia interna i la permeabilitat. Però aquestes iniciatives s’han estroncat o són insuficients per a què els partits polítics hagin evolucionat d’acord amb (a) el sistema de valors actual de la ciutadania; i (b) amb l’aparició de xarxes socials (facebook, twitter…) que permeten la comunicació horitzontal i en els dos sentits. El moviment dels indignats ja va ser un toc d’atenció i, deixant de banda la seva deriva posterior, pivotava sobre una desconfiança en els responsables polítics a bastament compartida per l’opinió pública d’acord amb les dades del CIS i del CEO.

3. El problema de l’actual sistema de partits deriva, en part, de la manca d’Estat propi. La política catalana és pràcticament irrellevant perquè (a) les lleis catalanes a més d’acomodar-se al dret comunitari, que és el gruix de la legislació, s’han d’acomodar al dret espanyol i, per tant, el grau de llibertat és molt reduït; i (b) a banda de la tasca lloable dels eurodiputats, senadors i congressistes catalans i el ministre que fa de quota catalana al Govern espanyol, Catalunya no té ni veu ni vot en els àmbits reals de decisió política (Nacions Unides, convencions internacionals, Unió Europea…). Aquesta irrellevància ha portat als partits catalans ha confondre “fer política” amb “mantenir mobilitzada la base electoral”, practicant un electoralisme continu a través dels mitjans de comunicació, de forma que l’important no són els continguts reals sinó el frame, l’agenda-setting, la marca i el posicionament, cosa que resta eficàcia als partits polítics com a eina per canalitzar demandes ciutadanes.

4. Cal afegir que les actuacions relacionades amb el dret a decidir han estat poc encertades. El projecte de Llei de consultes va oblidar les experiències deliberatives preexistents i va intentar regular amb jocs de paraules quelcom que ja estava regulat a Catalunya: els referèndums. Amb aquest enfocament s’anul•lava la possibilitat d’una altra mena de consultes populars, perfectament constitucionals. Per altra banda, tant el Govern com l’oposició van ignorar el pacte fiscal signat el 2009 entre la Generalitat i el Govern espanyol però incomplert a la primera de canvi malgrat que va venir precedit d’anys de negociacions i declaracions públiques. No només va fallar la continuïtat institucional en el Govern sorgit el desembre de 2010 sinó que, més sorprenent encara, alguns partits de l’oposició que n’havien estat responsables se’n van “oblidar” i van participar en les negociacions per arribar a una nova postura catalana comuna. Hagués estat molt més sensat per part de tothom reclamar amb fermesa el compliment del pacte fiscal existent però això xocava amb els interessos electorals de tot l’arc parlamentari, la qual cosa reforça la imatge d’actuació electoralista dels partits i la desconfiança de la ciutadania.

5. Després de l’11-S, l’Estat espanyol jugarà brut perquè dóna per descomptat que Catalunya ja és, de facto, fora d’Espanya i consideren que només poden revertir la situació escampant la por. Davant aquesta situació, deixar les institucions de la Generalitat sense cobertura política, amb un govern en funcions, sense majoria absoluta en la diputació permanent i amb les set forces parlamentàries en mig d’una campanya electoral seria un gravíssim error, ja que sembla que la intenció de la majoria política que governa l’Estat és liquidar el poc marge d’autonomia política actualment existent i escanyar financerament la Generalitat. Més enllà del procés sobiranista, les institucions polítiques catalanes necessitaran donar resposta a situacions d’estrès.

6. L’Estat de les autonomies ja és inviable, i, per evitar que Catalunya quedi reduïda a província, només queda la via de constituir-se en Estat, motiu pel qual cal preparar-se per un procés delicat i complicat. Si Catalunya acabarà essent un Estat membre de la Unió Europea o un Estat confederat amb Espanya (el màxim a què poden aspirar els federalistes) dependrà de les negociacions, a més de l’actitud del Regne d’Espanya i de la capacitat de les institucions catalanes per donar respostes serenes i compartides pel màxim de forces polítiques.

7. Enfortir políticament les institucions requereix, com a mínim, un Acord nacional sobre el dret a decidir i les bases compartides sobre els serveis del benestar. Idealment, s’hauria de constituir un Govern ample, de baix perfil polític en la gestió dels departaments però políticament fort pel que fa als grans temes de país i amb una perspectiva d’un any, fins a l’aclariment de l’estatus de Catalunya o, màxim, fins l’esgotament de la legislatura. Les eleccions anticipades no només són desaconsellables per les deficiències del sistema de partits exposades anteriorment sinó, també, per les dificultats internes dels partits polítics i coalicions per presentar-se amb un programa inequívoc en relació a l’Estat propi (eleccions plebiscitàries amb un mandat clar); la generació de més inestabilitat política en plena crisi econòmica; el desgast d’una dinàmica electoral basada en desqualificacions mútues; la interferència d’altres qüestions importants que emergirien en la campanya…

8. L’alternativa és realitzar un referèndum d’acord amb l’article 92 dela Constitució espanyola de 1978 i les lleis que el regulen, on tots els ciutadans puguin votar Sí, No o en Blanc a una pregunta clara i concisa. La part catalana pot plantejar-lo a les Corts Generals juntament amb una petició formal de reforma constitucional, esgotant al màxim el recorregut constitucional. Si l’Estat espanyol accedís, després del referèndum caldria prendre les decisions consegüents.

9. En cas contrari, si les Corts Generals s’hi neguen, no hi ha més remei que el Parlament declari l’Estat català i iniciar negociacions polítiques sota tutela de la Unió Europea i d’altres instàncies internacionals. Els resultats de l’acord s’haurien de sotmetre a referèndum. Posteriorment, sí tindrien sentit unes eleccions constituents.

10. Recordem que la Constitució espanyola de 1931 no ha estat derogada expressament, ni s’han complert els procediments de reforma previstos, a l’igual que la de 1876, que no en preveia cap procediment. La creació d’un Estat per mitjans democràtics i conformement al dret internacional estableix un nou pacte social, perquè és la política la que crea les constitucions i no les constitucions les que creen la política.

Activitats de la Secció durant el mes de setembre

Com és costum, voldríem informar-vos de les activitats que organitza la Secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials (EPJiS) durant aquest mes de setembre.

Primerament, demà dimarts, dia 18, el cicle “El nostre Dret,” que organitzem amb la Societat Catalana de Família, ens porta en Carles Duarte i Montserrat (http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Duarte_i_Montserrat), i.a. director de la Fundació Lluís Carulla, qui ens hi presentarà el Llibre Tercer del Codi civil de Catalunya (CcC), relatiu a les persones jurídiques. Com sabreu, la part dedicada a les fundacions, precisament, ha estat objecte enguany d’una gran reforma.

Presentarà i moderarà l’acte el nostre consoci Xavier Muñoz i Puiggròs, advocat i, quan es va aprovar aquest a llei, Director General de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat. Tindrem, doncs, la sort de poder comptar amb dos dels màxims especialistes del país per fer-nos conèixer el Llibre Tercer del CcC.

Hem deixat córrer la idea de projectar-hi una pel·lícula, cara i sense gaire èxit en les tres primeres sessions d’aquest cicle, i hem passat les conferències a la Sala Verdaguer, que s’adiu més amb l’assistència habitual als actes d’aquest cicle. L’acte de demà serà a l’hora habitual de dos quarts de vuit.

En segon lloc, reprenem el cicle dels “Dijous Europeus” després del descans estiuenc. Fa exactament quatre anys que la Secció d’EPJiS el va encetar, aleshores amb el suport d’Horitzó Europa i de la Fundació Catalunya-Europa, i val a dir que hem aconseguit portar-hi convidats de molt de nivell i oberts al format del cicle, que a més de permetre escoltar, és clar, emfasitza el debat.

El dia 27 de setembre, a dos quarts de vuit i, excepcionalment, a la Sala Sagarra (compte!) rebrem l’Excm.ª Ambaixadora de Dinamarca, Sra. Lone Dencker Wisborg, per debatre sobre les fites de la Presidència de torn del Consell de la Unió Europea durant el primer semestre d’enguany… i, com sempre, sobre la utilitat de les Presidències de torn i la difícil dicotomia institucional entre la Unió i els seus vint-i-set (de moment…) Estats Membres. L’Excm.ª Sra. Dencker Wisborg farà la seva exposició introductòria en anglès; tot seguit debatrà, però, en castellà.

Esperem veure-us-hi, amb el que romangui del vostre bronzejat i amb la immarcescible curiositat intel·lectual que distingeix els socis de la casa i els assistents als actes de la nostre Secció.

Les declaracions de dimarts del Sr. Bailly

El darrer dimarts van tenir lloc molts esdeveniments dignes d’atenció; particularment, és clar, el fet que un elevadíssim (no entraré en la batalla de xifres) nombre de catalans sortissin al carrer a manifestar-se, demanar la independència i sol·licitar el reconeixement d’un nou Estat d’Europa. L’anàlisi, què pot ésser feta des de múltiples perspectives, m’interessa particularment des de l’òptica del Dret Internacional i, per tant, de les conseqüències de l’eventual independència en el món de les relacions internacionals.

Sovint se sent dir que la independència de Catalunya no tindria gaire conseqüències pel que fa a la condició de membre de la Unió Europea, perquè essent-ne ara membre, el nou Estat continuaria essent-ho ineluctablement. Aquesta posició la va rebatre el mateix dimarts el portaveu de la Comissió Europea, que aclarí que en cas de secessió -qüestió purament interna- el procediment d’adhesió del nou Estat que en sorgís hauria de seguir-se en exactament els mateixos termes que amb qualsevol altre Estat candidat. Tot admetent que és una qüestió oberta per a la resolució de la qual manquen prou experiències, no puc estar més d’acord amb les paraules d’en Bailly.

Crec, efectivament, que en cas que es donés el supòsit, seria difícil argumentar que Catalunya fos la successora de l’antic Estat en els mateixos termes que la resta d’Espanya. Es tractaria, pura i simplement, de la secessió -pacífica, si mai esdevé, esperem- d’una part del territori d’un Estat, sorgint l’objecte de la secessió com un nou Estat en l’escena internacional. Aquest nou Estat irremediablement hauria de gaudir del reconeixement d’altres subjectes de Dret Internacional per a operar -no per existir- i això inclou l’admissió a les organitzacions internacionals de què volgués formar-ne part. Al meu parer, la Unió Europea no seria pas una excepció en aquest sentit i, per tant, la condició de membre hauria d’adquirir-se de nou, tot respectant el procediment i les condicions de l’article 49 del TUE. En aquest cas, l’obstacle principal rauria, és probable, en la necessària unanimitat dels Estats membres per tal d’admetre un nou soci. No costa d’imaginar, efectivament, una Espanya successora, que, assolida la independència en absència de diàleg, s’oposés obstinadament a l’accès d’un suposat nou Estat que considerés part del seu territori.

Canviant de bàndol, no obstant, he de dir que l’argument de la ciutadania europea i la dificultat d’enretirar-la a persones que n’hagueren gaudit em sembla l’argument més convincent en contra de tot l’anterior. En qualsevol cas, com he dit, la qüestió és plenament oberta al debat, així que gustosament cedeixo la paraula a la següent opinió…