Timeo Danaos et dona auferentes

Grècia, va ser, el 9 de maig de 2010, el primer país de la Unió Europea en rebre diners no pas per a millorar [infra]estructures sinó per a salvar-la del precipici. D’ençà, parlem d’un total de 175.000 milions d’euros, sense comptar la quitació de deute per import d’uns 110.000 milions. Demà s’hi torna a votar i tothom hi fa un pam d’ulls, guaitant el fantasme que recorre Europa: el “Grexit” o sortida -exit, en anglès- de Grècia de l’eurozona.

Ara que Espanya ha demanat un préstec de 100.000 milions d’euros i, de moment, ha obtingut la gràcia de no publicar-se’n les condicions, s’insisteix encara més en parlar només de Grècia, i no d’Irlanda, Itàlia i Portugal, massa semblants: nosaltres no som d’eixe món! L’Antoni Puigverd, fi observador, veu l’actitud demencial del Govern de l’Estat en la línia de l’hidalguismo inveterat.

Fotografia de Joe Martínez de Hoz

Com ja dèiem en una entrada d’aquest blog el proppassat 24 de maig, hi ha obvietats que convindria assumir. Per exemple, que la crisi ve d’haver despès diners que no teníem. En una entrevista amb el setmanari El Triangle, l’economista Alberto Montoro compara els esdeveniments actuals amb l’enfonsament llatinoamericà. A l’Argentina, per exemple, Joe Martínez de Hoz, primer Ministre d’Economia de la Junta militar del Proceso, va endeutar el país fins a les celles. Va estar l’època de la plata dulce o del deme dos, perquè tothom s’hi va posar a consumir el doble que abans amb diners manllevats. En coneixem les conseqüències.

Doncs nosaltres, igual. La diferència és que el nostre deler consumista i d’obres faraòniques és conseqüència d’un regal dels socis més rics de la UE: els fons estructurals i de cohesió que vam debatre el proppassat Dijous Europeu de 31 de maig. Tot d’una, criticar-ne el malbaratament sembla que deixa d’ésser legítim. No analitzem pas les nostres errades, home, millor fem l’angelet tot criticant, és clar, el principal benefactor, Alemanya. Un cop n’hem tocat de calents, el nostre discurs internacional es resumeix en un sofisticat Santa Rita, Rita, Rita…

Ah, i per suposat, un hidalgo no farà pas el que li diu qui ha caigut al bertrol: el Fons Monetari Internacional, declara tot eixerit el Sr. Rajoy, només expressa una opinió com qualsevol altra. I sortosament els nostres néts, que hauran de pagar per la nostra “dècada prodigiosa,” ni tan sols no opinen.

2 pensaments sobre “Timeo Danaos et dona auferentes

  1. Hi ha hagut un malbaratament i s’ha de fer molta autocrítica en aquest aspecte. Però no crec que això tingui massa a veure amb la crisi del deute públic espanyol. Bàsicament perquè, abans de la fallida de Lehman i de posar-se a regalar diners al sector bancari, Espanya era la potència europea menys endeutada de la UE, molt per sota de les xifres de l'”austera” Alemanya, França i Itàlia. El malbaratament no va comportar un endeutament estatal massiu, encara que sí d’algunes institucions de proximitat, fos per un deficient esquema de finançament, per irresponsabilitat, o per una combinació d’ambdués coses. A nivell d’estat va implicar no deute, sinó mantenir una despesa social de país de segona o de tercera tot i tenir un PIB (dopat) de potència mundial.

    Els fons estructurals també se’ls van cobrar Alemanya i França eliminant competència en sectors sensibles. Crec extraordinàriament difícil valorar els beneficis i perjudicis causats a cadascún dels actors, i no ho faré pas perquè per moltes dades que hi aboquessim seria un exercici d’interpretació molt discutible. Però el que és evident és que no va ser un simple regal. En el que estic completament d’acord és en que aquests fons es van gestionar molt malament, creant una economia bombollista i addicta al diner internacional (públic i també privat). Molts països pateixen una d’aquestes dues malalties, però Espanya té les dues i això complica les coses. En tot cas, trobo que els inversors que van abocar quantitats absurdes a les bombolles espanyoles han de pagar part del desastre, i més encara el sector bancari que s’està beneficiant d’enormes injeccions de diner públic. Tenim un continent ple de gent que és liberal quan hi ha beneficis, i que quan hi ha pèrdues es torna estatista i prointervenció.

  2. Comparteixo moltes de les observacions de l’amic Rubik. És cert que hom no pot qualificar de “regal” els fons estructurals. El Fons de Cohesió, potser, és una altra història, amb el benentès que un donant no ha d’ésser altruista.

    Crec que seria interessant filar més prim quant a l’impacte d’aquest fons sobre el seu principal beneficiari, Espanya. Potser no hi ha cap vincle amb el sector de la construcció en sentit estricte, que tant ha pesat i pesa encara en la nostra economia (http://www.consumer.es/web/es/vivienda/2011/12/05/205454.php). Roman l’altra malaltia, amb més d’un 40% del PIB espanyol corresponent a despesa pública…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s