Petit homenatge a Pierre Mendès-France

per Pep Martí

Les eleccions presidencials franceses poden servir d’excusa per retre un petit homenatge a una de les figures més importants de l’esquerra europea, injustament oblidat. El proper octubre es compliran 30 anys de la mort de Pierre Mendès-France (1907-82). Les referències a François Mitterrand que s’han fet amb la victòria de François Hollande han deixat a la cuneta una figura que, en la meva opinió, pot ser considerada del mateix nivell. Possiblement, junt amb Jean Jaurès, siguin els tres noms que resumeixen un segle de l’esquerra francesa, amb totes les seves contradiccions.

Fotografia de Pierre Mendès-France

Mendès-France va ser moltes coses: jueu, advocat de professió, va ser dels pocs polítics de l’esquerra (pertanyia al Partit Radical-Socialista, que acabaria abandonant) amb un coneixement profund de la política econòmica. És home de grans intuïcions: un dels primers a proposar, sent subsecretari del Tresor els anys trenta, una política netament keynesiana. Dels primers a defensar un rearmament davant l’Alemanya nazi. Un dels pocs a rebutjar l’armistici defensat per Pétain.

És també dels primers a propugnar la fi de la guerra d’Indoxina, cosa que aconseguirà el 1954 sent primer ministre. Discrepa dels qui somien a mantenir l’imperi colonial. Connecta amb una part del moviment del 68. És, en moltes coses, superior a Mitterrand: més “jove” ideològicament, més savi en materia econòmica. Sens dubte, més íntegre. Va tenir menys sort políticament, va ser cap del Govern uns pocs mesos. És un exemple del que podríem anomenar un perdedor-guanyador, derrotat en molts moments però que deixa una petjada important. El dia de la presa de possessió de Mitterrand, quan es troben a l’Elisi, el nou president –que havia estat ministre seu– li diu: “Si estic aquí, és gràcies a vostè”. Però després no va tenir la grandesa de fer-lo ministre, cosa que hagués hagut de fer per escenificar un vincle entre dues etapes de l’esquerra. No li perdonava la seva amistat amb Michel Rocard, gran rival de Mitterrand, i altres discrepàncies que havien tingut.

4 pensaments sobre “Petit homenatge a Pierre Mendès-France

  1. Recordar que Pierre Mendès va escapar el 1941 de les urpes malignes dels col·laboracionistes hitlerians de Vichy, per a incorporar-se al Moviment de la France Libre encapçalat per De Gaulle.

    I alhora, recordar que el 1945 fou nomenat Ministre d’Economia Nacional pel President Charles de Gaulle, Mendès va promoure la Nacionalització del Banc de França, aleshores de naturalesa privada, inspirant-se en les teories keynesianes. Més informació a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/104524

    Va patir el Conflicte d’Indoxina, que ell va cloure, però fou derrotat a les urnes el 1958 pel conflicte del Magreb Francès (Algèria).

    Recordar que Pierre Mendès fou uns dels membres destacats de la Internacional Liberal, cosa que ara mateix sorpendria.

  2. Guillem, ets un crac. No sabia això de la Internacional Liberal, que és una de les teves especialitats. De fet, crec que tu ets “el” liberal d’esquerra que tenim a Catalunya. Això et fa imprescindible. Abraçada!

  3. Sí senyor. Tot un referent d’un socialisme lliurepensador, avui oblidat, que s’hauria de reivindicar en aquests temps de tenebrosa fallida ideològica socialdemòcrata. No era fàcil enfrontar-se a les molt “patriòtiques” guerres de l’Indoxina i Algèria… A més, va donar suport a l’Olimpiada Popular de l’any 36 de Barcelona. Premonitori…

  4. Del mestratge de Pierre Mendes-France podem extreure un lliçó magistral que ens ajudaria a sortir-nos de l’actual situació. El 1944, Mendes-France, participa activament, a la ciutat de Bretton Woods, en la constitució del el Banc Internacional de Reconstrucció, amb l’objectiu prioritari d’ajudar els països endeutats per la II Guerra Mundial. A Bretton Woods, va fer amistat amb Lord Keynes, que representava Gran Bretanya. Mendes admirador de la “Teoria General” de Keynes, està al seu costat en la defensa d’un sistema monetari equilibrat, ja què el sistema monetari internacional definit pels nord-americans, perjudicaria encara més els països endeutats per la II guerra mundial, (fixeu-vos-hi en el paral·lelisme d’avui) conscients de què una societat sobreendeutada sense cap mena d’ajut, minses possibilitats de creixement té, amb tot el que això pot suposar de trecament social i de radicalització política (Recordem-nos del nostre veí Grècia, també ens pot passar a nosaltres?)

    Però res va afeblir el gegant dels EUA. Ni Keynes ni Mendes, van poder impedir l’establiment del monopoli nord-americà (la batalla financera actual, és això una guerra pel domini del mercat financer, els nord-americans amb els seus legionaris financers, diguem-ne les agències de qualificació, ja els hi va bé un euro pel terra). No obstant van ser altres delegacions, entre elles Amèrica Llatina, que van aixecar la veu, i van parlar, no només de “reconstrucció”, primer objectiu del Banc Mundial, sinó també de “desenvolupament”, cosa que condueix a la creació del Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF), organisme que encara avui forma part del Banc Mundial amb l’objectiu bàsic d’ajudar projectes de desenvolupament. De passada, Pierre Mendes-France també formà part del consell d’administració del Fons Monetari, conegut FMI, fins a la seva dimissió el 1947, Institució financera que encara s’encarrega de reequilibrar les balances de pagament.

    Quina lliçó ens dóna Pierre Mendes-France, aprofitant l’avinentesa de tant encertat article de Pep Martí: la política honesta serveix per canviar el món i dic honesta, en el sentit que la creació de les desigualtats per enriquir un pocs suposa una gran irresponsabilitat. La situació actual, molt greu, necessita un canvi d’orientació per no caure a l’abisme. Segurament, Espanya se’n sortiria si el Banc Europeu, fes de banc central, comprant deute, ja que donaria confiança al sistema monetari decidit “políticament” per la CEE. Ara bé, hi un impediment que no és menor, la CEE no és sobirana en el sentit tradicional del terme, no és un estat, per tant l’euro com a moneda no té el suport sobirà com el té dòlar, i el seu dia la pesseta, el franc, el marc (ara parlant del marc, pensem que Alemanya ha tornat no fa massa temps l’endeutament que li va suposar la I Guerra mundial, causa principal de la segona) En definitiva, sense perdre la confiança, podem sortir-nos-en sempre que el Banc Central Europeu, actuí com a tal, i això vol dir decisió política, o sia política econòmica.
    En cas contrari, i això només és una opinió com a moltes, si no s’actua des d’Europa que mana, el millor crec que seria sortir de l’euro i tornar al maravedí -una altra decisió política amb grans conseqüències econòmiques- ja que l’euro seria més fals que un ”duro sevillano”. Fins el punt de decidir canviar de socis; en lloc dels veïns l’Europa rica del nord, pels veïns mediterranis, com a lloc de confluència natural (en Pasqual Maragall en va fer una temptativa) amb unes cultures les quals, el seu substrat cultural ens són molt més properes del que ens pensem a simple vista. No dic països, ni estats. Però tots els coneixem força bé. Encara que, de ben segur, ho passaríem molt, però molt malament per un temps, fins i tot anys, (l’OTAN ens posaria tancs a les fronteres i ens boicotejarien el comerç) però ens en sortiríem, de ben segur; això sí, ens hauríem d’oblidar de l’Audi, i canviar-lo pels nostrats motocarros, com aquell de Plácido, de la pel·lícula de García-Berlanga. És una broma, però no podem arraconar la mèmoria històrica, hem de ser conscients d’on venim i fins on hem arribat, per decisió política, i per tant, ara, és un bon moment per recordar el mestratge de Pierre Mendes-France.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s