Gibraltar: El text de la controvèrsia

Fa un parell de mesos que les autoritats gibraltarenyes i els vaixells de pesca espanyols tornen a estar a la grenya per qüestions de sobirania. Que Espanya cedí la sobirania de “la Roca” a la Gran Bretanya amb motiu de la Pau d’Utrecht (1713) està, jurídicament, fora de dubte. El problema ara és, segons es vol fer creure, qui té la sobirania sobre les aigües territorials que voregen “el Peñón”. Vegem què deia el text de 1713 (article 10è), encara vigent:

El rey católico por sí y por sus herederos y sucesores cede por este tratado á la corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillo de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensa y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin escepcion ni impedimento alguno. Pero para evitar cualesquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el rey católico y supone que así ha de entender, que la dicha propiedad se ceda á la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicacion alguna abierta con el pais circunvecino por parte de tierra. Y como la comunicacion por mar con la costa de España no puede estar abierta y segura en todos tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnicion de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se vean reducidos á grande angustia, siendo la mente del rey católico solo impedir, como queda dicho mas arriba, la introduccion fraudulenta de mercaderías por la vía de tierra, se ha acordado que en estos casos se pueda comprar á dinero de contado en tierra de España circunvecina la provision y demas cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves sutras en el Puerto. Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar ya para permuta de víveres ó ya para otro fin se adjudicarán al fisco y presentada queja de esta contravencion del presente tratado serán castigados severamente los culpados (…).”

El text, certament, és una mina per als juristes, perquè permet múltiples interpretacions en funció dels interessos de les parts. El fet que no es parli expressament de la cessió de la sobirania sobre les aigües vol dir que aquesta es va excloure intencionadament de l’objecte de la cessió? O vol dir simplement que no es parlava de sobirania sobre el mar territorial fa tres segles? Gibraltar diu que el millor es que es pronunciï un tribunal internacional, així que, tot i que considerem que la probabilitat de que s’arribi als tribunals és remota, deixarem que així sigui.

El que em sobta, però, és que Gibraltar dóna un segon argument per fonamentar la seva posició: la contravenció per part dels pesquers espanyols d’una norma mediambiental gibraltarenya de 1991 sobre el tamany de les xarxes de pesca. I em sobta perquè és la Unió Europea qui té la competència exclusiva sobre la conservació dels recursos biològics marins i, per tant, no és pas la normativa gibraltarenya la que han de complir els pesquers, espanyols o britànics, pel que fa al tamany admissible de les xarxes de pesca. Allò que cal comprovar és si les xarxes respecten o no la normativa comunitària, ni més ni menys.

Sorprenentment, però, no se’n parla gaire d’aquesta obvietat. Sembla, doncs, un cop més, que una part o l’altra (aquest cop, l’altra) es volen fer sentir. Ja veurem si dimarts, en García Margallo i en Hague, posen una mica de seny en tota aquesta història.

2 pensaments sobre “Gibraltar: El text de la controvèrsia

  1. És cert que la controvèrsia centenària sobre Gibraltar continua en l’àmbit de la Unió Europea. Gibraltar n’és part, però amb excepcions importants en matèria de la Política Agrària Comuna (PAC), Política Pesquera Comuna, àrea duanera comuna i IVA. Com els xiulets de la final de la Copa, és un tema sempre oportú… per distreure.

  2. Com sempre, la Yolanda Martínez enriqueix el bloc. El tema de Gibraltar és enrevessat. Tinc la sensació que, davant la magnitud de la catàstrofe econòmica, alguns segments del Govern han volgut jugar a despistar. García Margallo (un bon home, crec, que anava massa per Intereconomía) va fer alguna sortida de to jugant amb el “Gibraltar español”. Oblidant aquella frase sàvia de Cánovas del Castillo: “Con Inglaterra no se juega, y menos nosotros”. Ara, quan Londres posa els punts sobre les is, tot són corredisses per evitar més problemes a un Executiu, l’espanyol, assetjat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s