Petit homenatge a Pierre Mendès-France

per Pep Martí

Les eleccions presidencials franceses poden servir d’excusa per retre un petit homenatge a una de les figures més importants de l’esquerra europea, injustament oblidat. El proper octubre es compliran 30 anys de la mort de Pierre Mendès-France (1907-82). Les referències a François Mitterrand que s’han fet amb la victòria de François Hollande han deixat a la cuneta una figura que, en la meva opinió, pot ser considerada del mateix nivell. Possiblement, junt amb Jean Jaurès, siguin els tres noms que resumeixen un segle de l’esquerra francesa, amb totes les seves contradiccions.

Fotografia de Pierre Mendès-France

Mendès-France va ser moltes coses: jueu, advocat de professió, va ser dels pocs polítics de l’esquerra (pertanyia al Partit Radical-Socialista, que acabaria abandonant) amb un coneixement profund de la política econòmica. És home de grans intuïcions: un dels primers a proposar, sent subsecretari del Tresor els anys trenta, una política netament keynesiana. Dels primers a defensar un rearmament davant l’Alemanya nazi. Un dels pocs a rebutjar l’armistici defensat per Pétain.

És també dels primers a propugnar la fi de la guerra d’Indoxina, cosa que aconseguirà el 1954 sent primer ministre. Discrepa dels qui somien a mantenir l’imperi colonial. Connecta amb una part del moviment del 68. És, en moltes coses, superior a Mitterrand: més “jove” ideològicament, més savi en materia econòmica. Sens dubte, més íntegre. Va tenir menys sort políticament, va ser cap del Govern uns pocs mesos. És un exemple del que podríem anomenar un perdedor-guanyador, derrotat en molts moments però que deixa una petjada important. El dia de la presa de possessió de Mitterrand, quan es troben a l’Elisi, el nou president –que havia estat ministre seu– li diu: “Si estic aquí, és gràcies a vostè”. Però després no va tenir la grandesa de fer-lo ministre, cosa que hagués hagut de fer per escenificar un vincle entre dues etapes de l’esquerra. No li perdonava la seva amistat amb Michel Rocard, gran rival de Mitterrand, i altres discrepàncies que havien tingut.

Gibraltar: El text de la controvèrsia

Fa un parell de mesos que les autoritats gibraltarenyes i els vaixells de pesca espanyols tornen a estar a la grenya per qüestions de sobirania. Que Espanya cedí la sobirania de “la Roca” a la Gran Bretanya amb motiu de la Pau d’Utrecht (1713) està, jurídicament, fora de dubte. El problema ara és, segons es vol fer creure, qui té la sobirania sobre les aigües territorials que voregen “el Peñón”. Vegem què deia el text de 1713 (article 10è), encara vigent:

El rey católico por sí y por sus herederos y sucesores cede por este tratado á la corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillo de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensa y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin escepcion ni impedimento alguno. Pero para evitar cualesquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el rey católico y supone que así ha de entender, que la dicha propiedad se ceda á la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicacion alguna abierta con el pais circunvecino por parte de tierra. Y como la comunicacion por mar con la costa de España no puede estar abierta y segura en todos tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnicion de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se vean reducidos á grande angustia, siendo la mente del rey católico solo impedir, como queda dicho mas arriba, la introduccion fraudulenta de mercaderías por la vía de tierra, se ha acordado que en estos casos se pueda comprar á dinero de contado en tierra de España circunvecina la provision y demas cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves sutras en el Puerto. Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar ya para permuta de víveres ó ya para otro fin se adjudicarán al fisco y presentada queja de esta contravencion del presente tratado serán castigados severamente los culpados (…).”

El text, certament, és una mina per als juristes, perquè permet múltiples interpretacions en funció dels interessos de les parts. El fet que no es parli expressament de la cessió de la sobirania sobre les aigües vol dir que aquesta es va excloure intencionadament de l’objecte de la cessió? O vol dir simplement que no es parlava de sobirania sobre el mar territorial fa tres segles? Gibraltar diu que el millor es que es pronunciï un tribunal internacional, així que, tot i que considerem que la probabilitat de que s’arribi als tribunals és remota, deixarem que així sigui.

El que em sobta, però, és que Gibraltar dóna un segon argument per fonamentar la seva posició: la contravenció per part dels pesquers espanyols d’una norma mediambiental gibraltarenya de 1991 sobre el tamany de les xarxes de pesca. I em sobta perquè és la Unió Europea qui té la competència exclusiva sobre la conservació dels recursos biològics marins i, per tant, no és pas la normativa gibraltarenya la que han de complir els pesquers, espanyols o britànics, pel que fa al tamany admissible de les xarxes de pesca. Allò que cal comprovar és si les xarxes respecten o no la normativa comunitària, ni més ni menys.

Sorprenentment, però, no se’n parla gaire d’aquesta obvietat. Sembla, doncs, un cop més, que una part o l’altra (aquest cop, l’altra) es volen fer sentir. Ja veurem si dimarts, en García Margallo i en Hague, posen una mica de seny en tota aquesta història.

ΣΥΡΙΖΑ

Al fil del comentari de l’amic Eladi Crehuet a l’anterior entrada d’aquest blog, parlem de Syriza, la coalició d’esquerres que, segons els sondejos, guanyaria les noves eleccions hel·lenes del proper dia 17 de juny.

El líder de Syriza ha titllat d’”idiotes” els que pensen que és possible lliurar-nos del problema grec i s’ha manifestat amb l’auto nomenat tribú d’esquerres, Jean-Luc Mélenchon, davant de l’Assemblea Nacional francesa tot demanant la condonació del deute.

Deixant de banda la basarda que fa que les crisis en democràcies suposadament arrelades segueixin fomentant, sobre tot, la demagògia, potser caldria analitzar amb més de detall les conseqüències d’una sortida grega de la zona de l’euro.

D’una banda, sembla clar que els grans socis europeus de Grècia van fer els ulls grossos a les manipulacions estadístiques d’aquesta, potser per idealisme, però no pas per altruisme: els interessava un mercat sense risc de canvi monetari. Molts bancs van aprofitar-ho per comprar deute grec coneixent-ne els riscs, sabent que no l’incorrerien pas ells, com s’ha demostrat. Doncs bé, quants bancs farien fallida si el segon pla de salvament fes figa? Quin seria el risc sistèmic d’aquest enfonsament? Que se’n sortiria, la Zona Euro o s’hi faria de nit?

D’altra banda, hi ha arguments per a que un futur Primer Ministre grec digui “prou” als seus socis. Amb diners de la Unió Europea (UE), Grècia ha pogut modernitzar totes les seves infraestructures. Debatrem d’aquests fons al proper Dijous Europeu, el 31 de maig. Per tant, una moneda pròpia devaluada milloraria la competitivitat grega, oi? De debò? Qui hi invertiria? La sortida de l’euro no faria desaparèixer el forat en els comptes… quants mesos trigaria Grècia en fer fallida (es parla de menys de sis)? Qui pagaria aquest col·lapse estatal amb la pèrdua dels seus estalvis?

Potser el grandiloqüent Tsipras hauria d’estar-se de dèries populistes i cercar propostes modestes, pensades per a la gent que li donarà el vot el dia 17.

Le petit calomniateur et le grand Sarkozampanò

Ahir va celebrar-se l’únic debat electoral que haurà enfrontat el President francès, Nicolas Sarkozy, i el seu oposant a la segona volta de les eleccions presidencials franceses, François Hollande, diumenge vinent. El van seguir més de vint milions d’espectadors i oïdors.

 

Hollande i Sarkozy cara a cara

Contràriament al costum de les nostres emissores públiques, que inverteixen els nostres diners en fomentar el bipartidisme, el debat a França no es va fer fins que realment no hi restaven dos candidats. A més, es va fer amb una estructura clara, pactada, que permetia a cadascun dels candidats parlar del seu programa respectiu.

En calent, molts periodistes arribaren a la conclusió que es va produir un empat, que beneficia Hollande perquè porta molt d’avantatge a les enquestes. La bat/ralla, però, va estar ferotge, amb moments de gran tensió com és ara el que produí una nova frase elegant d’en Sarkozy, la col·lecció de llampecs retòrics del qual ja era prou ampla: Vous êtes vraiment un petit calomniateur en disant ça… Malgrat això, tots dos van controlar-se prou bé: En Sarkozy, les seves sortides de to; l’Hollande, el seu humor, sovint càustic.

La veritable novetat d’aquesta campanya és que un President de la República llenci per la borda tot un seguit de principis republicans per anar de cacera del vot extremista del Front National (FN), arribant a copiar discursos marca Le Pen (pare i filla) i a redescobrir el nacionalcatolicisme del bracet de la seva Gelsomina. En canvi, el FN va recolzar la seva campanya d’irrisió… en els videos de campanya d’en Sarkozy fa cinc anys!

Els convidats al debat del Dijous Europeu del proppassat dia 26 d’abril, senyors Lluís Bassets i Rafael Jorba, van coincidir en considerar el vot FN, en bona part, com a vot de protesta/antisistema i vot de castic a l’actual omniprésident. També van parlar del drama d’aquest: haver estat testimoni impotent de la més gran pèrdua de protagonisme de França en tota la seva història, a nivell de la Unió Europea i mundial.

Amb aquest rerafons, sembla encara més complicat de voler vendre l’explosió del dèficit públic i de l’atur com a èxit amb un Patek Philippe al canell. Malgrat això, Le Figaro, diari ultrsarkozysta de Serge Dassault, diu que l’avantatge d’Hollande ha baixat a 52,3% contra 47,5%.

A suivre…

Actes de la Secció durant el mes de maig

Travailleurs, travailleuses:

aprofitem la Festa del Treball per a parlar-vos de la feina que farem durant aquest mes de maig:

Dijous dia 3, a dos quarts de vuit, a la Sala d’Actes de l’Ateneu Barcelonès, se celebrarà la primera conferència-debat d’un cicle de sis, coorganitzat amb Acció per la Democràcia, sobre la reforma del sistema electoral català, amb el títol Una persona, un vot: necessitat o utopia?.

Hi tractarem del conflicte més evident quan parlem de qualsevol sistema electoral. Demanarem als ponents d’explicar les desigualtats del nostre sistema actual, comparar models existents (“una persona, un vot” només s’aplica totalment a Holanda i a Israel) i plantejar una proposta pròpia.

Amb l’Il·lm. Sr. Agustí López, diputat per Lleida al Parlament de Catalunya; i els senyors Joan Botella, Catedràtic de Ciència Política (UAB); Josep Lluís Rovira, vicepresident d’Acció per la Democràcia; i Lluís Reales, vicepresident de l’Ateneu Barcelonès. Hi moderarà l’Octavi-August Grau, membre d’aquesta Secció i d’Acció per la Democràcia.

Dijous dia 17, a les set de la tarda, també a la Sala d’Actes, tindrà lloc el segon acte del cicle “El nostre Dret”, coorganitzat amb la Societat Catalana d’Advocats de Família. Hi parlarem de l’evolució del Dret Civil català d’ençà 1714 i del Llibre 1er del Codi civil de Catalunya (Iter de la codificació; heterogeneïtat del Dret civil a Espanya [article 149.18 CE], prescripció/caducitat)

Hi parlarà el senyor Joan Egea, catedràtic de Dret Civil (UPF) i un dels pares del Codi civil de Catalunya. El presentarà i moderarà el debat en Xavier Muñoz Puiggròs, advocat i membre d’aquesta Secció.

Després de la conferència projectarem la pel•lícula francesa Une liaison pornographique de Frédéric Fonteyne (1999) en VOSE… que també tracta de la prescripció/caducitat, la d’una parella.

Dimecres dia 30, a dos quarts de vuit, a la Sala Verdaguer de l’Ateneu, trobareu el segon acte del cicle dedicat a la reforma electoral. Durà per títol Cap partit no em representa: Envers un sistema electoral proporcional?. Hi debatrem sobre la demanda més forta dels “indignats” i dels petits partits. Els primers reclamen poder un dia votar les lleis més importants i els “grans temes” del país. És un llarg camí.. la proporcionalitat, però, pot ser una primera passa envers la responsabilització, dels polítics i ans nostra?

Amb els senyors Josep Maria Reniu, catedràtic de Ciència Política (UB); i Daniel Seco, representant del Grup per a la Reforma del Sistema Electoral 15-M. Hi moderarà l’Octavi-August Grau, membre d’aquesta Secció i d’Acció per la Democràcia.

Dijous dia 31, a dos quarts de vuit, a la Sala Verdaguer de l’Ateneu, Dijous Europeu amb el títol La política de cohesió de la Unió Europea: qui paga, mana?. Hi parlarem dels milers de milions que la Unió Europea ha despès d’ençà de crear-se el Fons de Cohesió, que demostra, si més no, que el mannà no cau només en el desert. En debatrem amb dos grans especialistes, sobre quins són els criteris d’atribució d’aquests fons i qui està guanyant la batalla per la propera adjudicació.

Amb els senyors Joan Luria, Subdirector General de Programació Econòmica de la Generalitat de Catalunya; i Jordi Torrebadella, Programme Manager de la Direcció General de Política Regional, Comissió Europea. Hi moderarà l’Stefan Rating, ponent d’aquesta Secció.

Tots els actes són GRATUÏTS i de lliure accés.