Taylor, a la garjola!

En poc més d’un mes ens arriba una segona fita històrica per a la justícia penal internacional: l’expresident de Libèria, en Charles Taylor, va ser condemnat dijous per col·laboracionisme amb els rebels del RUF de Serra Lleona. Com en el cas d’en Lubanga (vg. entrada del proppassat dia 23 de març en aquest blog), encara no coneixem l’abast concret de la condemna, però a la Cort Especial per a Serra Lleona (CESL) –que ha jutjat a en Taylor a La Haia per motius de seguretat (i.e. per evitar-ne la fuga) però que té la seva seu a la pròpia Serra Lleona– li ha semblat que l’acusació ha provat, més enllà de dubte raonable, que en Taylor és culpable dels onze càrrecs que l’hi imputaven (assassinat, violació, reclutament de nens soldat i un llarg etcètera de barbaritats).

Tot i que la Cort indica que l’acusació no ha demostrat que en Taylor dirigís els moviments dels rebels, sí que el considera culpable de subministrar-los-hi armament i facilitats logístiques a canvi de diamants de sang. I això al mateix temps que, de cara al públic, feia el teatre d’impulsar el procés de pau. L’assistència i col·laboració amb els rebels és indubtable i també, doncs, la responsabilitat pels crims comesos.

Per primera vegada, després de Nuremberg (1945-1949), es jutja i condemna un ex Cap d’Estat per crims de guerra i crims contra la humanitat. Es va intentar amb en Milošević, però va morir abans que no es pogués dictar sentència. Aquest cop s’arribarà fins al final. La pena la coneixerem el proper 30 de maig i sembla que el condemnat la complirà en una presó britànica. La principal crítica, però, és que el mandat de la CESL s’acaba, i molts dels responsables romanen sense jutjar. Falten diners, mitjans i, potser, voluntat de continuar. Haurem d’acceptar, sembla, que en algun punt hem de posar el límit al caràcter internacional de les depuracions de reponsabilitats penals en conflictes interns.

3 pensaments sobre “Taylor, a la garjola!

  1. Cal demanar-se si la condemna d’en Taylor canvia alguna cosa a l’Àfrica Occidental, on l’anomenat Primer Món fomenta el campi qui pugui fratricida per poder seguir expoliant-ne els recursos tranquil·lament. Abans dels fets objecte de la condemna, en Taylor va protagonitzar una guerra civil sagnant contra el president liberià Doe, que culminà en la mort particularment ignominiosa d’aquest, el 9 de setembre de 1990 (http://iconicphotos.wordpress.com/tag/charles-taylor/). Ningú no pot pretendre que la proliferació d’aquests personatges a l’Àfrica és casual. Per tant, sembla dubtós que el principi de la prevenció general de Feuerbach tingui gaire aplicació pràctica sobre el terreny.

    Stefan Rating

  2. El cinisme d’Occident és el gran objectiu a denunciar. Ho acabem de veure a Líbia, on els mateixos que han mostrat satisfacció per la seva caiguda el rebien amb tots els honors feia ben poc. L’espectacle de la seva mort i captura va ser, d’altra banda, vergonyós. Certament, un recull dels crims d’estat a l’Àfrica (Lumumba lligat per soldats) és un àlbum de la hipocresia europea. L’episodi de Doe és un d’ells. Cal dir que Doe va acabar com va començar: el seu cop de 1980 va destruir tots els equilibris d’un país fins llavors relativament estable. Va ser un cop d’estat molt sagnant, amb afusellaments a la platja, que va covar el drama que vindria. Teniu raó en la reflexió de fins a quin punt canviarà molt. Però, en tot cas, és un pas positiu aquest procés a Taylor. Les societats civils europees haurien de ser també molt exigents amb l’actuació dels seus governs a l’Àfrica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s