Taylor, a la garjola!

En poc més d’un mes ens arriba una segona fita històrica per a la justícia penal internacional: l’expresident de Libèria, en Charles Taylor, va ser condemnat dijous per col·laboracionisme amb els rebels del RUF de Serra Lleona. Com en el cas d’en Lubanga (vg. entrada del proppassat dia 23 de març en aquest blog), encara no coneixem l’abast concret de la condemna, però a la Cort Especial per a Serra Lleona (CESL) –que ha jutjat a en Taylor a La Haia per motius de seguretat (i.e. per evitar-ne la fuga) però que té la seva seu a la pròpia Serra Lleona– li ha semblat que l’acusació ha provat, més enllà de dubte raonable, que en Taylor és culpable dels onze càrrecs que l’hi imputaven (assassinat, violació, reclutament de nens soldat i un llarg etcètera de barbaritats).

Tot i que la Cort indica que l’acusació no ha demostrat que en Taylor dirigís els moviments dels rebels, sí que el considera culpable de subministrar-los-hi armament i facilitats logístiques a canvi de diamants de sang. I això al mateix temps que, de cara al públic, feia el teatre d’impulsar el procés de pau. L’assistència i col·laboració amb els rebels és indubtable i també, doncs, la responsabilitat pels crims comesos.

Per primera vegada, després de Nuremberg (1945-1949), es jutja i condemna un ex Cap d’Estat per crims de guerra i crims contra la humanitat. Es va intentar amb en Milošević, però va morir abans que no es pogués dictar sentència. Aquest cop s’arribarà fins al final. La pena la coneixerem el proper 30 de maig i sembla que el condemnat la complirà en una presó britànica. La principal crítica, però, és que el mandat de la CESL s’acaba, i molts dels responsables romanen sense jutjar. Falten diners, mitjans i, potser, voluntat de continuar. Haurem d’acceptar, sembla, que en algun punt hem de posar el límit al caràcter internacional de les depuracions de reponsabilitats penals en conflictes interns.

Posició comuna de la UE envers la decisió d’expropiar YPF?

Aquest matí sentia curiositat per saber què havien decidit finalment ahir els ministres d’afers estrangers de la UE respecte a la decisió de la presidenta Fernández de Kirchner d’expropiar les accions de Repsol a YPF. Tradueixo tot el que he sabut trobar sobre el tema, en paraules de la Baronessa Ashton:

Pel que fa a l’Argentina, vaig enviar un missatge molt clar en el Parlament Europeu la setmana passada i sé que el Ministre espanyol d’Afers Estrangers tornarà a treure el tema.

Vaig deixar clar que la UE recolza la posició de dir clarament que és en interès de l’Argentina i també de l’economia europea i global que no acabem en una situació en què destruïm les inversions transatlàntiques directes. I, per descomptat, les seves obligacions internacionals han de ser respectades. Aquesta és la nostra claríssima posició”.

Una setmana més, doncs, les clares conseqüències de què parlava el Ministre Soria la setmana passada i que potser insinua ara l’Alta Representant de la PESC resten desconegudes. Sense ànim d’avançar-les i tampoc de fer judicis sobre la seva conveniència, una setmana més, també, constatem que a l’engranatge de la PESC li costa fer honor a la “C” del seu acrònim. De moment, la única proposta de reacció conjunta ha estat adoptada pel Parlament europeu; institució que en aquest àmbit de les relacions exteriors té potser molt a dir però poc a decidir.

Res publica amissa?

En el seu excel·lent article “La venganza de Don Juan,” el periodista Pep Mart, membre del Grup de Treball de la nostra Secció, ironitza sobre els “cadàvers” letals que ha anat amuntegant durant la seva vida Joan Carles I.

Sembla que al parer d’una ampla majoria de mitjans, però, qüestionar la monarquia per una patinada, real i figurada, sigui oportunista i extemporani. De debò?

Fa anys que el Dia de la República passa sense pena ni glòria. L’únic partit republicà amb representació parlamentària omet aquest adjectiu en el seu logotip. Gent assenyada ens recorda, com fa en Pep Martí, que “cap dels hipotètics “contendents” que han tingut algun predicament amb possibilitats reals pot ser considerat millor des d’una ideologia democràtica i republicana (el duc de Cadis?, un Aznar president executiu?).

Em demano si no es dóna, en aquest país, una paradoxa inversa a la que analitza en Christian Meier en el seu famós llibre, del qual manllevem el títol: una paradoxa entre l’estructura i el tarannà de la societat, d’una banda; i les nostres estructures polítiques, d’altra banda. Aquestes són democràtiques, aquells, però, molt menys. Així, acceptem amb tota normalitat polítics prepotents, partits gregaris i un càrrec de Cap d’Estat hereditari

Potser són precisament les patinades, però, l’element que millor mostra l’avantatge clau de poder elegir el Cap d’Estat: poder-ne triar un altre passat un temps. Els francesos en tenen la oportunitat a partir de demà. En parlarem al Dijous Europeu de la setmana que ve, dia 26 d’abril, a dos quarts de vuit de la tarda, Sala Verdaguer. Entrada lliure i dret de paraula.

LLoança de l'eurodiputat

El proppassat dia 22 de març, els ministres de Transports dels 27 Estats Membres van assolir un acord sobre les propostes de la Comissió Europea quant a com haurà d’ésser la xarxa de transport trans-europea (XTE-T) l’any 2030. Aquestes propostes inclouen una reivindicació clau del nostre país: el Corredor Mediterrani connectant Algesires amb França i més enllà, passant per la costa mediterrània.

Els mitjans de comunicació parlaren molt de la Ministre de Transports del’Estat, Ana Pastor, únic representant dels 27 que hi va votar en contra. D’ençà, aquest fet lamentable se’ns ha volgut vendre com una defensa del Corredor Mediterrani… “també,” però, l’anomenat Corredor Central.

És molt clar, de fa temps, que no hi ha diners per a dos corredors ferroviaris a Espanya. Per tant, el fet que la Unió Europea en recolzi el mediterrani implica descartar l’altra proposta, recolzada massivament per tots els darrers Governs de l’Estat espanyol. Si és així, aleshores qui ha aconseguit imposar el sentit comú?

No creiem gaire en  els individus com a motors de la història, gran o petita. En aquesta decisió, com en tantes d’altres que pren una Unió Europa tan sovint vilipendiada, hi ha intervingut molta gent. Avui en voldríem destacar un grup, els eurodiputats, i un dels seus membres: el Sr. Ramon Tremosa.

Bon coneixedor del tema i defensor passionat dels seus punts de vista, com recordaran els assistents al “Dijous Europeu” de l’Ateneu Barcelonès el 30 de març de 2011, aquest economista ha fet molt per demostrar la vàlua d’un òrgan de la Unió tan menystingut com el seu Parlament. Ha fet un gran esforç personal per convèncer els seus homòlegs, fins i tot organitzant un viatge d’eurodiputats (apuntarem que amb desplaçament en autocar) per fer-los comprovar sobre el terreny per què tenia sentit el Corredor Mediterrani. I s’ha pres la molèstia d’anar explicant els avenços al públic.

Arran dels 25 anys de l’adhesió d’Espanya a la Unió van anar passant pels “Dijous Europeus” de l’Ateneu molts eurodiputats. Fa goig veure que a més de tenir oratòria, mouen coses pel bé del país i, en conseqüència, d’Europa.

L’IVA de les pasties, el nou maldecap d’en Cameron

Els darrers dies la premsa britànica es fa ressò d’una nova patinada del seu primer ministre. La setmana passada el govern va decidir apujar l’IVA de les populars pasties, sobre les quals s’haurà de pagar l’impost quan es venguin calentes i no caldrà abonar-lo quan es venguin fredes (en aquest darrer cas, es considera que formen part de la cistella de la compra). El primer ministre va presentar la mesura en termes de justícia –sembla que tot el menjar per emportar meritava l’impost des de fa més de vint anys, quedant les pasties exemptes sense motiu aparent– i va declarar que a ell mateix li agradaven molt les populars empanades. Els MPs, però, han tret força suc de les declaracions poc curoses del premier, respecte a la seva personal afició a les pasties.

Al marge del caràcter anecdòtic de la confusió d’en Cameron i de la més que relativa trascendència fiscal de la mesura, ens trobem davant d’una mostra més de la desconnexió dels nostres dirigents del món real. Segurament no era pas el moment, la mateixa setmana que es va abaixar la tributació de les rendes més altes al Regne Unit, d’apujar la tributació d’un menjar tradicionalment associat a les classes populars. En qualsevol cas, atenent a la creixent precarietat d’aquestes mateixes classes populars, cada cop més afectades per les retallades conservadores, sobta el rebombori causat per una de les mesures segurament més intrascendents dels pressupostos presentats per en George Osborne la setmana passada.