La temptació viu a dalt

Stefan Rating

L’assenyat comentari d’en Pep Martí a l’entrada Dix petits Indiens… (19 de març), tot alertant contra l’anticipació de fets polítics, m’ha fet recordar l’home que, no fa gaire, tothom veia com a candidat del PS: Dominique Strauss-Kahn (“DSK”).

Un altre excel•lent periodista, Jean Quatremer, autor d’un dels millors blogs d’afers europeus fets de Brussel•les estant, fa temps que qüestiona la validesa d’un dels grans principis de la política francesa (tal vegada hom tindria motius per afirmar que també l’espanyola): no parlar de la vida privada, concretament d’alcova, de les figures polítiques, quelcom que ens agrada veure com a més assenyat que la gatamoixeria als EUA.

En un libre recent de títol cinèfil, Sexe, mensonges et médias, aquest corresponsal del diari Libération aprofita les múltiples affaires de DSK, les debilitats del qual eren prou conegudes dels mitjans molt abans d’ésser nomenat a l’FMI, per analitzar en quina mesura el tarannà “privat” d’un polític el pot inhabilitar per exercir càrrecs públics de responsabilitat.

 Sexe, mensonges et médias (ed. Plon, 2012)

Certament, DSK n’és un bon exemple, d’aquest dilema: pel dany que ha causat a l’FMI com a institució i pels estralls que hauria provocat a França si les diferents causes judicials actuals les hi haguessin obertes un cop nomenat candidat a l’Elisi. Aleshores sí que el peix seria venut, cuinat i cruspit.

L’autor planteja aquesta qüestió perquè ell mateix va patir aquesta llei del silenci en el sí del seu diari. Primer, arran del nomenament de DSK al capdavant de l’FMI (setembre de 2007), quan va avisar que constituia un risc intolerable nomenar un home amb l’historial “privat” de DSK a una institució marcadament anglosaxona, amb barems i costums diferents dels francesos. Després, quan va començar a saber-se que DSK era acusat d'”assetjament” per una economista del seu equip (octubre de 2008).

Resta la sempiterna qüestió clau en política: el sentit de l’oprtunitat i de la mesura: a partir de quin moment i  en funció de quin grau de particularitat podem justificar que es parli de la vida privada d’una personalitat política? I amb quin fonament se’n parlarà? Com deia Talleyrand, els que parlen no en saben i els que en saben, no parlen…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s