La temptació viu a dalt

Stefan Rating

L’assenyat comentari d’en Pep Martí a l’entrada Dix petits Indiens… (19 de març), tot alertant contra l’anticipació de fets polítics, m’ha fet recordar l’home que, no fa gaire, tothom veia com a candidat del PS: Dominique Strauss-Kahn (“DSK”).

Un altre excel•lent periodista, Jean Quatremer, autor d’un dels millors blogs d’afers europeus fets de Brussel•les estant, fa temps que qüestiona la validesa d’un dels grans principis de la política francesa (tal vegada hom tindria motius per afirmar que també l’espanyola): no parlar de la vida privada, concretament d’alcova, de les figures polítiques, quelcom que ens agrada veure com a més assenyat que la gatamoixeria als EUA.

En un libre recent de títol cinèfil, Sexe, mensonges et médias, aquest corresponsal del diari Libération aprofita les múltiples affaires de DSK, les debilitats del qual eren prou conegudes dels mitjans molt abans d’ésser nomenat a l’FMI, per analitzar en quina mesura el tarannà “privat” d’un polític el pot inhabilitar per exercir càrrecs públics de responsabilitat.

 Sexe, mensonges et médias (ed. Plon, 2012)

Certament, DSK n’és un bon exemple, d’aquest dilema: pel dany que ha causat a l’FMI com a institució i pels estralls que hauria provocat a França si les diferents causes judicials actuals les hi haguessin obertes un cop nomenat candidat a l’Elisi. Aleshores sí que el peix seria venut, cuinat i cruspit.

L’autor planteja aquesta qüestió perquè ell mateix va patir aquesta llei del silenci en el sí del seu diari. Primer, arran del nomenament de DSK al capdavant de l’FMI (setembre de 2007), quan va avisar que constituia un risc intolerable nomenar un home amb l’historial “privat” de DSK a una institució marcadament anglosaxona, amb barems i costums diferents dels francesos. Després, quan va començar a saber-se que DSK era acusat d'”assetjament” per una economista del seu equip (octubre de 2008).

Resta la sempiterna qüestió clau en política: el sentit de l’oprtunitat i de la mesura: a partir de quin moment i  en funció de quin grau de particularitat podem justificar que es parli de la vida privada d’una personalitat política? I amb quin fonament se’n parlarà? Com deia Talleyrand, els que parlen no en saben i els que en saben, no parlen…

La primera condemna de la CPI

El proppassat 14 de març la Cort Penal Internacional (CPI) va emetre el seu primer veredicte condemnatori. Es considerà provat, més enllà de tot dubte raonable, que en Thomas Lubanga Dyilo fou responsable del reclutament d’infants menors de 15 anys per a la seva participació a les hostilitats de la República Democràtica del Congo durant els anys 2002 i 2003. Encara no sabem però quina pena s’imposarà a l’acusat, qüestió que haurà de determinar-se en audiència separada.

Fruit de la sentència, han sonat diverses veus que reprenen les crítiques a aquesta jurisdicció penal internacional per la seva lentitud a l’hora d’enjudiciar (és el primer veredicte d’ençà de la constitució de la CPI al 2002), perquè certs Estats importants (entre ells, Estats Units, Rússia o Xina) continuen sense ésser parts de l’Estatut de Roma (el tractat internacional pel qual es creà la CPI) i perquè l’atenció de la Cort s’està centrant únicament en el continent africà.

Sense negar la veracitat de les crítiques, què només puc compartir, sí que vull sumar-me a les lectures positives de la sentència de la Cort. En un moment en què la jurisdicció universal dels pocs països que realment se la creien (entre ells Espanya) està en retrocés per tal d’apaivagar el de vegades excessiu afany de lluïment d’alguns jutges estrella, jo crec que només ens podem alegrar de que al menys una jurisdicció penal amb vocació de globalitat doni les seves primeres passes. Potser encara és una justícia per a pobres, però els crims d’aquests pobres no han estat pas menys atroços que els d’altres, així que, quedant molt per fer, no deixa de ser una fita històrica per a la justícia penal internacional.

Addendum: Hipòtesi per al 7 de maig 2012

En una entrevista per a Les Échos el proppassat 28 de febrer, arran de la publicació d’un seu llibre de títol vianòfil, el baró Ernest-Antoine Seillière, president del Consell de Supervisió de Wendel, va desitjar que, si arribés a perdre les imminents eleccions presidencials, en Nicolas Sarkozy esdevingués “President d’Europa.”

Malgrat que en Herman Van Rompuy no sigui pas president “d’Europa” sinó del Consell Europeu, que és el nom que reben les reunions dels Caps d’Estat i de Govern dels 27 amb el President de la Comissió Europea, a Brussel·les, la proposta del baró és una excel·lent notícia.

En més d’un Dijous Europeu havíem sentit l’opinió que el Tracta de Lisboa, tot crean la Presidència del Consell i la figura de l’Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat havia fet donar una gran passa endavant a Europa. Que no hi comptava el perfil dels titolars actuals, sinó l’oportunitat futura de veure-hi pesos pesants. Doncs no sembla una opinió gens esbojarrada…

 Stefan Rating

P.D.: El mateix baró va donar d’altres respostes interessants en una segona entrevista, aquesta televisiva.

Dix petits Indiens…

El Consell Consititucional francès ha validat avui els apadrinaments presentats pels deu candidats que competiran a la primera volta de les eleccions franceses, el 22 d’abril d’enguany:

Nathalie Arthaud (LO), François Bayrou (MoDem), Jacques Cheminade (SP), Nicolas Dupont-Aignan (DLR), François Hollande (PS), Eva Joly (EELV), Marine Le Pen (FN), Jean-Luc Mélenchon (FG), Philippe Poutou (NPA), i Nicolas Sarkozy (UMP).

Recordem que el dia 26 d’abril a dos quarts de vuit (Sala Verdaguer) debatrem amb dos antics corresponsals a París, en Lluís Basset (Director Adjunt d’El País) i en Rafael Jorba (Conseller del Consell Audiovisual de Catalunya, CAC) dels dos candidats que hi romandran… i dels vuit perdedors.

Stefan Rating

Nova convidada al debat dels "Dijous Europeus" de 15 de març de 2012, a dos quarts de vuit, Sala Verdaguer

El Cercle Catlà de Negocis ens informa que el professor Defoort, convidat al debat dels Dijous Europeus de demà passat dia 15, no podrà pas viatjar a Barcelona per problemes de salut.

El substituirà la Sra. Daphné Dumery, diputada a la Cambra de Representants federal belga pel principal partit flamenc, Nieuw‐Vlaamse Alliantie (Nova Aliança Flamenca, N-VA) i membre de les Comissions parlamentàries d’Afers Exteriors; d’Afers de la Unió Europea; de Naturalitzacions; i de Reforma Constitucional (http://daphnedumery.be/francais)

Sra. Daphné DUMERY (N-VA)

La Catalunya perduda d’Amadeu Cuito

Normal 0 21 false false false ES-TRAD X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Normale Tabelle”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:”Calibri”,”sans-serif”; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:”Times New Roman”; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} “Memòries d’un somni”, d’Amadeu Cuito (Quaderns Crema)

Pep Martí

Les memòries d’Amadeu Cuito (Barcelona, 1936), aparegudes ja fa uns mesos, són una bona proposta per tot aquell que vulgui fer llum sobre aquell país possible però al capdavall irrealitzable que va ser la Catalunya republicana i liberal. Fill d’una família de la burgesia il·lustrada i compromesa amb el projecte de la Generalitat autónoma dels anys trenta, la derrota de 1939 va canviar de manera brusca l’itinerrai dels Cuito, obligats a refugiar-se en un exili que seria més llarg, molt més, del que tothom preveia.

Les pàgines de “Memòries d’un somni”  són, de la mà sempre segura de Quaderns Crema, un viatge per una part d’aquella societat catalana que va perdre la guerra i la seva terra. Amb nervi literari, amb una ironia un xic distant però sempre càlida, aquest advocat i economista de formació i, sobretot, un bon escriptor, ens convida a desenterrar un bocí del passat nostre. Una de les desgràcies del país del qual encara no en som prou conscients és el cost que encara paguem com a poble pel que va suposar el franquisme com a destrucció i alhora com a gran “capador” de la conciència cívica.

En el llibre hi ha molts episodis fascinants. A mi, com a lector, m’ha atret especialment la figura del Cuito activista polític, sempre al costat de Josep Pallach, sens dubte una de les persones més suggeridores de l’antifranquisme, en el projecte de bastir una força d’esquerres no dogmàtica, en la línia d’una socialdemocràcia europea i fermament catalanista. Molt sorprenents les vivències de l’autor en les seves relacions amb les organitzacions sindicals internacionals.

Les memòries de Cuito, però, no haurien de servir només per gaudir-ne amb la lectura, o per mirar amb nostàlgia un país perdut, sinó per aprendre de l’experiència de persones com l’autor, que ens donen algunes claus (sentit comú, voluntat il·lustrada, liberalisme en el millor sentit, rebuig de tot sectarisme) per construir horitzons a l’abast.