Primera activitat de la Secció al nou curs

Us donem la benvinguda en aquest nou curs, el darrer d’aquesta ponència. Tant de bo aconseguim muntar-hi uns cicles que interessin el públic, en viu i pel nostre canal YouTube.

Segons vam decidir els socis presents a la reunió de Secció fa uns mesos, el cicle dels Dijous Europeus, després de vuit anys “en cartell”, canviarà. Deixarem estar la sèrie de debats Però què hi fan a Brussel·les? i ens limitarem a quatre actes l’any:

  • Per una banda, els tradicionals debats amb l’Ambaixador de l’Estat Membre que hagi presidit el Consell de la UE durant el semestre anterior. Demà passat dijous, dia 29 de setembre, rebrem el Ministre Plenipotenciari dels Països Baixos, Excm. Sr. Bartjan Wegter, per debatre sobre la “Presidència de la Breixida” (o #Brexit) del seu país. Serà a les 19h a la Sala Verdaguer. En trobareu la invitació aquí i, com sempre, us agrairem qualsevol difusió que en vulgueu fer.

20160929_dijouseuropeu_nl_ct

  • Per altra banda, coorganitzarem dos Dijous Europeus l’any amb la Càtedra Jean Monnet de Dret Privat Europeu, de la Universitat de Barcelona, sobre “grans temes” europeus. L’estrena d’aquesta cooperació va tenir un gran nivell:

El següent d’aquests nous Dijous Europeus serà el 27 d’octubre, precisament sobre la Breixida i la seva llarga ombra.

Renunciar a vuit Dijous Europeus l’any ens dóna marge per organitzar d’altres activitats. La primera serà un nou cicle sobre La cultura del vot, que coorganitzem amb l’associació Grup d’Estudis Polítics. Es composarà de set o vuit actes amb freqüència mensual que analitzin l’evolució de la democràcia a l’Estat espanyol i a Catalunya i que difonguin el pensament polític i jurídic amb les possibles vies de millora dels marcs legals d’acord amb les obligacions internacionals de l’Estat i els Drets Humans.

Per últim, en plena campanya presidencial als EUA, permeteu-nos recordar-vos un dels actes més colpidors del cicle Com es governa [a] Amèrica?, l’acte de cloenda del qual us reserva una sorpresa.

Ja en parlarem!

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …i III

per Ferran Iniesta Vernet

Però per què el PSOE, el socialisme espanyol més que centenari, no ocupa aquest espai ideològic, per què no rep aquest tipus de fidelitat? Perquè la ideologia del seu naixement li ho impedeix: l’internacionalisme, que fa uns anys encara exhibien cantant La Internacional amb el puny aixecat. I també perquè del seu programa no poden treure mesures com acollir la immigració o evitar les guerres més manifestament injustes, com les del Golf o Iraq. En canvi, els dirigents del PP -que poden ser nuls i sovint nocius en l’acció social- són percebuts com propis per milions d’electors quan pateixen amb ‘la Roja’ (selecció de futbol) o quan els ministres diuen voler espanyolitzar els nens catalans, inauguren autopistes i trens de gran velocitat que van a morir ‘a la Mar Océana’, escanyen els pobles perifèrics tributàriament o riuen satisfets amb jutges afins per haver arruïnat la sanitat catalana. Això, aquesta fiabilitat nacional, no la pot oferir el PSOE.

És clar que alguns líders socialistes del sud guanyen eleccions fent gala d’una descarnada catalanofòbia, però no és menys cert que en hores baixes la majoria d’espanyols prefereixen el partit que millor encarna la nació, aquesta idea multisecular de poble conqueridor, imperial i dominador. Per això els locutors que segueixen la selecció de futbol, la de bàsquet o a tennistes i pilots els donen sempre com guanyadors abans de començar i no els importa fer el ridícul reiteradament, perquè vanagloriar-se és el que la majoria d’espanyols vol escoltar, una i altra vegada, sense avergonyir-se. No, el socialisme -sospito que això inclourà aviat Podemos- no ofereix aquesta garantia, aquesta comunió ideològica que exhibeix el PP.

Vull, però, acabar destacant què la clau del vot de la dreta espanyola -i de la francesa, americana i dretes occidentals- no és la seva eficiència, ni la seva capacitat redistributiva, sinó que aquest partit simbolitza millor que d’altres la nació-estat, almenys aquesta idea imperial d’Espanya. Caldria abordar per què l’internacionalisme de l’esquerra resulta menys nacional per als electors, i què hi ha d’aprofitable en això, com he dit en el text sobre aquest moviment iniciat el segle XIX. Però no és ara el moment de fer-ho. Em limitaré a remarcar que la nació catalana, laboriosa i resistent, no té tics imperials però si d’altres defectes: caldria així analitzar què vota la gent i per què ho fa, sense negligir per què creu que ho està fent, a CDC, ERC, CUP o En Comú Podem, sense negligir les marques directament espanyoles, PSC, PP,Ciutadans. Les nacions tenen història, però també personalitat.

Revetlla de Sant Pere, Barcelona, 2016

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) …II

per Ferran Iniesta Vernet

L’esquerra -successora de ‘los rojos’- duu l’estigma històric de l’internacionalisme, però sobretot la pega de confiar massa en la redistribució social i no tant en l’hegemonia guanyada”por derecho de conquista”, com va dir fa uns anys l’inefable Torrente Ballester. Jo era dels qui pensava que el nacional-catolicisme franquista era la causa de la fúria anticatalana, però quan he anat redescobrint els darrers cinc-cents anys d’història espanyola, he entès que, molt abans de Felip V, l’Estat espanyol operava imperialment, dins i fora de la península ibèrica, i això ha conformat la mentalitat d’una nació, la castellana, ampliada en espanyola. És el PP de Fraga Iribarne -exministre del general Franco- qui encarna aquesta idea de comunitat nacional, i per això és tan difícil batre’l.

Arribo al final de la meva aproximació al misteri d’un PP que, inactiu i gris, segueix emportant-se milions de votants, encara que sigui en plena crisi i sense massa possibilitat de retribucions clientelars. Aquest partit te arrels en Nebrija, que volia castellanitzar espanyols i indis, aquest partit té precedents en l’odi que el Conde-Duque de Olivares manifestava contra els  catalans, aquest partit entronca  amb el borbònic Decreto de Nueva Planta i les mesures culturicides “sin que se note el cuidado” aquest partit hereta la mentalitat dels ‘benèfics’ bombardejos vuitcentistes sobre Barcelona, aquest partit és fundacionalment neofranquista i el seu Tribunal Constitucional i els seus ministres -Wert, Montoro, Fernández Díaz- s’encarreguen de posar ordre en  els pobles mal sotmesos a la nació-imperi. Algú creu hi ha un partit que representi millor que el PP aquesta idea hegemonista de nació espanyola?

Com deia en Panikkar, els individus humans i els pobles on neixen tenen personalitat. Uns la tenen pel fet de ser de la nostra espècie, i els pobles o nacions la tenen perquè adopten pautes i consoliden valors al llarg del temps. La personalitat d’un poble o ètnia no és immodificable, com tampoc és irreversible la dels humans, però és cert que la personalitat comunitària demana molt de temps per canviar les seves coordenades principals. Una nació pot ser laboriosa, austera, brava, previsora, resistent, orgullosa, pessimista, festiva i tants adjectius com se’ns passarien pel cap en referència a personalitats individuals. I com tots els valors, aquests poden agafar-se pels cantons favorables o des d’angles més criticables, com ho podem veure en el lema esmentat, tret d’un article d’Onésimo Redondo l’any 1932 i assumit més tard per Falange i el règim del general Franco.

La idea d’unitat impregna famílies, cantons, ètnies  imperis i, encara que la seva realització és gairebé sempre incompleta i conflictiva, sol ser un ideal comunitari arreu de la humanitat i a qualsevol nivell. El concepte de grandesa  pot referir-se a la moral d’un grup però també a la seva potència, econòmica, bèl·lica o intel·lectual. Finalment, l’ideal de llibertat és present en persones i pobles, i es viu com la voluntat de no deixar-se doblegar per altres, individus o pobles. Si agaféssim el lema de la revolució francesa –Llibertat, igualtat, fraternitat– ens trobaríem també amb lectures semblants.  La pega és que tot concepte pot dur càrregues significatives diverses, especialment quan abordem l’àmbit de la política, i molt més el dels estats.

Un poble com el jueu, dispersat i maltractat durant mil·lennis, fa de la resistència una virtut, però aquest mateix valor se li pot girar en contra quan aplica als palestins la mateixa violència que històricament els va afectar. Com tota idea col·lectiva, hi ha un cantó dur i poc amable que sovint s’enquista en les pràctiques socials i costa molt d’eliminar o polir. Això és el que ha passat amb l’eslògan “Una, Grande y Libre”, que ja en el seu origen expressava una unitat forjada des de la violència conqueridora, una grandesa feta sobre l’explotació i humiliació d’altres pobles aquí o a Amèrica i una llibertat reservada als vencedors i plasmada en un estat hegemònic.  El maltracte intern als seus propis votants es compensa amb la idea de unitat, grandesa i llibertat d’un estat-nació reconegut a tot el món.

Malauradament, la meitat de l’electorat espanyol -no parlo de les nacions sotmeses a Espanya- té aquesta idea de nació. Ben abans del franquisme o del règim borbònic, la personalitat de la nació castellano-espanyola cavalcava enèrgicament en aquest sentit, i la guerra de 1936 o la dictadura posterior només van consolidar una orientació multisecular. Per tant, encara que el clientelisme a Galícia, Extremadura o Andalusia sigui fort, que la por a un retorn de la crisi econòmica o als efectes del Brexit hagin jugat un paper en el comportament electoral recent, allò que dóna sempre entre 8 i 12 milions de vots al PP és que bona part d’Espanya el veu com l’encarnació de la idea dominant de nació espanyola. I això, de moment, no ha estat substituït amb garanties per Ciutadans, vistos potser massa postmoderns.

(continuarà)

Espanya i el PP (“Una, grande y libre”) I

per Ferran Iniesta Vernet

Haig d’admetre la meva mandra per escriure d’un tema tan vulgar, però vista la desorientació general, potser convé dedicar-li unes ratlles. Durant les darreres setmanes hem hagut d’escoltar raonaments saberuts sobre com un partit corrupte, salvador de bancs i castigador de les classes populars, aconsegueix entre 11 milions de vots quan les coses van bé i més de 8 quan aparentment tot va malament, tinguin líders amb nervi o sense esma. Podríem dir que sembla que hi hagi un misteri del PP.

Una explicació habitual és que l’Espanya profunda és tota ella clientelista del PP, i en zones andaluses i extremenyes del PSOE. Podem admetre que a totes les poblacions, grans o petites, hi ha trames, conxorxes, adjudicacions d’obres o ajudes empresarials i que això beneficia una part de la gent local. També podem admetre que alguns vells hàbits patriarco-caciquils segueixen funcionant, com l’avi que distribueix a tots els seus fills adults la papereta socialista per anar a votar sense confusions. Però pensar que 8 milions de persones estan en nòmina d’un partit i 6 en les de l’altre em sembla poc creïble. Les clienteles juguen, però de forma restringida.

Una altra disquisició freqüent és asseverar que la campanya de la por –¡Que vienen los rojos!– ha tingut èxit, i per tant els partits d’esquerra han reculat, perquè milions de pobres treballadors han patit el pànic de quedar-se sense la feina precària actual o que els embarguin el pis que encara tenen. En el tema de la por hi ha la variant Brexit o sortida dels britànics de la UE, que sembla que hauria escampat tota mena de recances si el govern passés a mans socialistes o podemites. Hem d’acceptar que la por ens arriba per conductes poc racionals i, per tant, podria ser que l’amenaça de sortir d’aquesta pèssima Unió de financers i buròcrates fes pensar a alguns que marxar de la UE seria una tragèdia grega. Però imaginar que sense bombes  ni barricades, milions de votants benestants es posen una i altra vegada en mans del PP, perquè hi ha por – a l’esquerra, al Brexit, por … a respirar? – em sembla propi de titular de premsa més que no pas una causa fonamental.

I si no és tot clientelisme ni por, aleshores, què pot explicar que un partit sense dirigent carismàtic, sense programa definit sinó és el conservadorisme més ranci, i després d’haver salvat bancs i castigat el 80% de la gent durant anys de crisi, torna a ser votat reiteradament? Com és que el PSOE o Podemos, que almenys no han governat en aquests anys de restriccions, queden tan lluny del que sumen una dreta avorrida com el PP i una d’estil més juvenil com Ciutadans? I per què, ja en el camp de la dreta securitària, els votants prefereixen un líder envellit i sense cap genialitat a un noiet guaperes i ambiciós? Podríem suposar que hi ha uns 12 milions d’espanyols que pensen que la crisi no te res a veure amb la política neoliberal d’aquest govern, de la Sra. Merkel i l’anomenada Troika, i que tot això són fatalitats còsmiques… però potser la gent no és tan ximple.

Crec que la clau està en la pregunta que no sol formular-se: què representa el PP  per a molta gent d’aquest país (fonamentalment Espanya)? La representació ideològica que ens fem d’un poble, d’una comunitat -això que descafeïnadament se’n diu una ‘societat’- s’acosta més al perfil d’uns partits que no pas a d’altres. Molts, sobretot a Catalunya, pensen que no hi ha veritablement una nació espanyola, sinó un agregat de pobles amb una ètnia hegemònica, la castellana, però això és un immens error: des dels segles dels monarques d’Àustria i molt acceleradament des dels Borbons, la referència cultural ha estat la castellana, i més exactament la castellana imperial. El general Franco ho havia recollit bé amb el lema de les JONS “España, Una, Grande y Libre”

Aquesta idea, senzilla però eficaç, d’una nació imperial és el que els successius presidents del PP -Aznar, Rajoy- i el seu preceptor -Fraga- havien deixat clar en els seus discursos i en els seus actes adreçats a espanyolitzar catalans i altres perifèrics. Quan no tenien escons suficients, en la intimitat parlaven català, però quan han disposat de majories absolutes han arrasat contra institucions autònomes, contra sistemes escolars diversos i contra llengües dites locals o cooficials. I encara que molts líders socialistes han estat marcadament centralistes i sovint catalanòfobs, no han fet servir l’aparell d’estat amb tanta perseverança destructiva com ho ha fet el PP. Justament, aquest nacionalisme socialista, massa inconstant en la repressió cultural i financera dels pobles subordinats, ha estat percebut per molts espanyols  com poc fiable, poc garant dels drets històrics de l’imperi i, per tant, poc espanyol.

(continuarà)

Darrera activitat abans de l’estiu: Les hipoteques, entre Dret i dretura

mani_pah

Superats els maldecaps de temporada (ateneística) i enmig de lluites èpiques (futboleres) us convidem a un debat aquesta tarda , que us permetrà viure en directe les conseqüències d’allò una miqueta abstracte que alguna vegada llegim als diaris: una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

El Magistrat barceloní José Mª Fernández Seijo en va plantejar una de particularment sonada en relació amb la Llei Hipotecària, que va donar lloc a la sentencia del  TJUE en l’Assumpte Aziz. Aleshores vam celebrar un primer debat amb representants de la Comissió Europea, judicials i de la PAH.

Aquesta tarda parlarem de com hem aprofitat els tres anys que han passat d’ençà d’aquella sentència del TJUE. Ho farem de sis a dos quarts de nou (18h-20h30), amb la qual cosa podran anar tot seguit a admirar les proeses d’una gent que no tindrà pas els maldecaps del Sr. Aziz: els futbolistes poloneses i els portuguesos, un dels quals gaudeix d’una especial popularitat per aquestes contrades.

Hi comptarem amb dos jutges de primera instància, Sr. Carlos Puigcerver i Sr. Guillem Soler; la Dra Lídia Arnau (UB); i l’advocada Sra. Elisa Miralles de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona (@pah_bcn). Aquí trobareu la invitació:

20160630_DijousEuropeu_aziz_2

Vingueu, que no us en penedireu pas. I si ens ajudeu a distribuir la invitació, us ho agrairem!

En qualsevol cas, des de la Ponència de la Secció us desitgem unes llargues i reparadores vacances.

Terrorisme i mitjans de comunicació

per Gerard Llauró i Ventura

Els mitjans de comunicació juguen un paper clau en la difusió de les activitats dels grups terroristes. Aquesta és una realitat que no podem ignorar, sobre tot sabent que els atemptats d’aquesta mena persegueixen difondre la por entre la població de forma generalitzada.

Així doncs, cal reconsiderar la cobertura per alguns mitjans de comunicació d’aquest tipus de successos. Últimament, el seguiment dels atemptats resulta en un gran espectacle televisiu, en què apareixen “opinadors” que, juntament amb la repetició constant de la informació, contribueixen a crear alarma social, coincidint així amb el primer objectiu de qualsevol grup terrorista: sembrar la por.

20160422_foto_portada_llibre_torres

En aquest marc, Manuel Torres, professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Pablo de Olavide (UPO), descrivia a El Eco del Terror. Ideología y propaganda en el terrorismo yihadista, 2009, el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de cobrir els fenòmens terroristes. Les característiques que assenyala sobre el paper de la televisió quan es produeix un atemptat terrorista (Torres, 2009: 52) a Occident es poden identificar clarament:

  • La televisió prima aquelles notícies que pot acompanyar amb materials audiovisuals, i com més impactants siguin o millor reflecteixin el caos provocat, major prevalença tindrà la notícia;
  • el temps a la televisió és escàs, i es procedeix a la simplificació de les notícies, de manera que un titular impactant, serà molt més efectiu que un aprofundiment de la notícia en si mateixa;
  • per reflectir o transmetre de forma més efectiva el missatge de caos viscut, els mitjans normalment opten per les imatges o els continguts més violents;
  • sempre es busca la informació més recent, així que un atemptat tindrà prioritat sobre qualsevol altra qüestió, encara que la informació no es renovi; a més, no ho oblidem, hom busca l’atenció dels espectadors, que solen cercar informació sobre aquests fets; i finalment
  • hom té la tendència a personificar els atemptats; així podem veure com els mitjans sempre n’assenyalen un culpable que, emparat per una organització que l’espectador no pot concebre en la seva imaginació, simplifica l’abast del succés a una persona o un nombre reduït de gent, vinculades a una organització.

El tracte que reben els atemptats terroristes en els mitjans de comunicació no és gens encertat. Especialment la televisió té costum, cada vegada que es produeix un atemptat en sòl europeu, de preparar especials informatius de tot el dia i potser el següent, al·legant cobrir els esdeveniments amb la informació d’última hora. El terrorisme, i particularment el terrorisme jihadista, busca aquesta espectacularitat de forma expressa. Per això, els mitjans fan un flac favor a la població, tot el conjunt, que ha estat víctima dels atemptats (és a dir, no només a la ciutat en què es produeix, sinó que s’estén al conjunt europeu, com per exemple és el cas dels atemptats a França i Bèlgica).

Ara bé, tampoc no defenso una apagada informativa quan es produeix un atemptat, no dic pas que no calgui informar-ne la població. Tot i així, la comunicació d’aquests actes ha de ser revisada, ja que ni és bo crear espectacles televisius que infonguin la sensació d’inseguretat a la totalitat de la població, ni tampoc restringir la informació mateixa. Davant d’aquest problema, només cal esperar que l’espectador s’informi per si mateix, no quan es donen els atemptats o durant els dies posteriors, sinó que disposi de molta informació, com per exemple la que aquí referim (El Eco del Terror), en la qual pot trobar respostes a les seves incògnites.

ElSaberTranquillitza

El saber tranquil·litza, i l’impacte que tenen els mitjans de comunicació en un moment tan sensible produeix l’efecte contrari a proporcionar informació a la població: de res serveix recapitular constantment tot el conjunt d’atacs terroristes previs, amb la conseqüent difusió d’imatges, cada cop que tenim la desgràcia de patir un atemptat terrorista, afegint-hi, a més, una imatge completa de l’atemptat i del seu impacte. No serveix de res infondre por a la gent, si no és per fer triomfar el missatge terrorista.

Referències

Salazar, Ph.-J. (2015), Paroles armées. Comprendre et combattre la propaganade terroriste. Paris: Lemieux.

Torres Soriano, M. R. (2009). El Eco del Terror. Ideología y propaganda en el terrorismo yihadista. Madrid: Plaza y Valdés.

Activitats de la Secció d’EPJiS durant el mes d’abril

Començarem aquest mes amb la primera reunió de la nostra Secció, dimarts 12 a les sis de la tarda (18h) a l’aula 503. Com sempre, es tractarà de discutir plegats de com anar fent feina al llarg d’aquest any. Immediatament després ens aplegarem per a la Tertúlia de Rabiosa Actualitat (TRAP), a dos quarts de vuit (19h30) a l’aula 511.

El primer dels dos actes d’aquest mes serà dijous 14, Dia de la República. Serà un dels actes estrella d’aquest semestre, el tercer del nostre cicle Drogues al S. XXI, sota el títol de L’avenir de la política de drogues. Per parlar-ne hi hem convidat, per ordre alfabètic, els senyors Joan Colom, subdirector general de Drogodependències i Sida de la Generalitat de Catalunya; Antonio Escohotado, escriptor i professor de Filosofia i Metodologia de la Ciència (UNED); Bernard Leroy, director de l’Institut internacional de recerca contra la còpia de medicaments (IRACM) i membre de la Junta Internacional de Control d’Estupefaents (JICE); i Eusebio Megías, director tècnic de la Fundación de Ayuda contra la Drogadicción (FAD). És un acte organitzat amb l’Observatori Civil de polítiques de drogues i l’ICEERS, sense els quals no ens hi hauríem pas fet. Per aprofitar la presència d’aquestes quatre personalitats, començarem més d’hora: a les sis de la tarda (18h) a la Sala d’actes.

El Dijous Europeu d’abril serà el vuitè del cicle Però què hi fan, a Brussel·les? Hi debatrem de la Política Pesquera Comuna (PPC) de la Unió Europea amb un dels grans experts de la Comissió Europea (DG MARE), Sr. Miguel Ángel Peña; i amb el patró major de la Confraria de Pescadors de Barcelona, Sr. José Manuel Juárez. Serà el dia 28 d’abril a les set de la tarda (19h) a la Sala Verdaguer.

Esperem poder-vos-hi saludar!